El llaç groc no és la qüestió
Com que el llaç groc és una línia vermella (curiós daltonisme) per a Ciutadans, i Ada Colau en manté un de penjat a la façana de l'Ajuntament, Manuel Valls ha donat a la direcció del partit l'excusa perfecta per rompre amb ell: no poden ser socis d'algú que ha donat suport a una batllessa que penja llaços grocs. En realitat tot sembla indicar que la ruptura té molt més a veure amb la gelosia d'Albert Rivera per haver introduït dins o a prop del partit un altre vividor amb tanta o més projecció mediàtica que ell. Al cap i a la fi, Valls ha aconseguit manipular al seu gust ni més ni menys que la composició del govern de l'Ajuntament de Barcelona, mentre que Ciutadans no ha aconseguit ni un trist consistori en tot Catalunya. Tant Valls com Rivera són carn de la premsa del cor, com sol succeir amb els polítics menys recomanables de cada país, però no es pot negar que Valls (fins i tot a partir d'un resultat electoral advers) ha estat molt més eficaç que Rivera en la consecució dels seus objectius. L'enrabiada de Rivera és la que fa que no sigui ell, sinó Inés Arrimadas, qui hagi hagut de sortir a comunicar el trencament amb qui va ser el fitxatge estrella de l'any passat –llargament cobejat i perseguit: Valls es va fer esperar mesos fins a dir sí a Ciutadans, i encara un sí amb condicions– i a explicar el fracàs de Ciutadans a Catalunya: segons Arrimadas, la gent no ha votat el seu partit perquè és tan gran el clima de terror que hi ha a Catalunya que “tenen por de significar-se políticament”, fins i tot a través del vot secret. Excusa: el llaç groc, que també li serveix a Celestino Corbacho per justificar els seus sinuosos moviments des de Ciutadans fins a Valls i una altra vegada a Ciutadans per acabar incrustant-se a la Diputació de Barcelona, una administració amb prou nivell d'opacitat perquè un vividor màxim com ell s'hi pugui trobar còmode.
La realitat, doncs, és que el llaç groc s'ha convertit en un comodí que serveix per a tot. Segons com s'hi posa cadascú, a Ada Colau li permet fer veure que no ha renunciat als seus principis, a Valls el fa passar per tolerant i a Ciutadans i a Corbacho per patriotes espanyols (recordem que l'estiu passat el vam passar entretinguts amb les apassionants caceres de llaços grocs protagonitzades per Rivera i Arrimadas, i pels estrafolaris escamots animats des de Ciutadans a sortir de matinada vestits de blanc, amb la cara tapada i brandant ganivets i forques). A l'altra banda de la plaça Sant Jaume, el més visible de l'acció política del president Torra consisteix en les penjades i despenjades de llaços grocs i pancartes substitutòries, i en les querelles creuades que això comporta.
El llaç groc va sorgir com l'expressió del rebuig a la repressió i la reivindicació dels drets civils i les llibertats ciutadanes. Segueix significant això mateix, però els polítics han fet amb ell el mateix que fan amb les paraules: abusar-ne fins a buidar-lo de contingut i convertir-lo en una altra fumerola que els serveix per tapar mercadejos i ineptituds.
