Madrid té dret a l'autodeterminació

És un tòpic, però cert en part, que Madrid és una ciutat estat que s'ha beneficiat de l'obstinació centralista i radial del nacionalisme espanyol, que històricament ho ha apostat tot a una capital forta del Regne d'Espanya en detriment d'altres ciutats, principalment Barcelona. L'altra part és que això no hauria estat suficient si, a més, la ciutadania madrilenya no hagués demostrat un dinamisme i una vitalitat que han convertit la seva ciutat en un pol econòmic i cultural de primer ordre. La millor prova de la seva fortalesa és que, de moment, resisteix el pas dels seus successius polítics, que amb rares excepcions formen part destacada de les elits espanyoles més ràncies i corrompudes.

Isabel Díaz Ayuso ve ara a afegir-se a aquesta nòmina de dirigents impresentables, com a presidenta d'una comunitat autònoma que només té sentit com a fruit de l'esmentat nacionalisme jacobí i que pateix la paradoxa de ser, a la vegada, centre neuràlgic i tanmateix víctima de l'estat de les autonomies: amb un dèficit fiscal dels grossos, a Madrid només li surt a compte alimentar les autonomies pel que li suposa d'acumulació de capital polític, administratiu i simbòlic. Només li serveix, en realitat, per ser governada per personatges sinistres, i pels espantosos sequaços que els envolten: Joaquín Leguina, Alberto Ruiz-Gallardón, Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes, Ángel Garrido i, ara, Díaz Ayuso, en la companyia inefable dels socis de Ciutadans i de Vox. La ciutadania de Madrid, culturalment desperta i econòmicament productiva, mereixeria autodeterminar-se i alliberar-se dels paràsits que la frenen, gairebé sempre en nom de la unitat i el bé d'Espanya. El pitjor enemic d'Espanya és el nacionalisme espanyol. I de Madrid, encara més.