Quantes nacions hi veus, aquí?
Durant la campanya electoral més breu i més irritant que hem conegut fins ara, els líders del PP i Ciutadans anaven repetint aquesta pregunta: quantes nacions hi ha a Espanya? Se la feien ells mateixos, retòricament, i ells mateixos se la responien: una, de nació a Espanya n'hi ha tan sols una, i no sé si alguna vegada i van afegir la cua grande y libre, però se sobreentenia. Vox no es fa aquesta mena de preguntes, perquè Santiago Abascal no pregunta, només afirma que ell té una pistola com la de Harry el Brut. Pablo Casado i Albert Rivera la formulaven també a Pedro Sánchez, i Pedro Sánchez no responia. Ho feien per posar-lo en evidència: Sánchez és un mal espanyol que creu en la nación de naciones. Mentre els seus adversaris denunciaven la seva tebior patriòtica, Sánchez anava prometent que duria Puigdemont a Espanya agafat per una orella, afirmant que la Fiscalia depèn del govern i presidint comitès d'emergència contra atacs terroristes imaginaris de Tsunami Democràtic.
Algú que no sabés res d'Espanya i els seus entretinguts conflictes, però que veiés els resultats de les eleccions de diumenge, no tindria cap mena de dubte. Perquè aquests resultats evidencien clarament l'existència de tres nacions: l'espanyola, la basca i la catalana. És ben notori que són nacions diferents, en la mesura que els seus ciutadans voten opcions que no tenen res a veure entre si. Hi ha tanta diferència entre el vot del País Basc, Catalunya i Espanya com la que hi pugui haver entre el vot de tres estats diferents. I, si el nostre observador hipotètic s'hi fixés una mica més, s'adonaria que bascos i catalans sí que tenen una cosa en comú: voten majoritàriament opcions que cerquen la independència respecte d'Espanya.
O sigui que el mapa polític d'Espanya ens revela d'entrada l'existència de tres nacions ben clarament diferenciades. La cosa es complica més quan el mapa lingüístic i cultural ens informa que Catalunya comparteix llengua, cultura i història amb el País Valencià i les Illes Balears, i que Galícia també posseeix una identitat lingüística i cultural clarament diferenciada. És a dir, que la resposta a la pregunta de Casado i Rivera no tan sols no és la que ells donen, uniformitzadora i impositiva, sinó que és molt més diversa i complexa.
Si el govern d'Espanya no comença per reconèixer la diversitat política, lingüística i cultural del país (com tímidament havia insinuat Pedro Sánchez en algun moment), i a dialogar obertament amb aquesta diversitat (veurem què implica el pacte de govern entre el PSOE i Unides Podem en aquest sentit: de moment només coneixem el punt nou del text de l'acord, que fa referència a la convivència a Catalunya, i no és gaire encoratjador tot i que no deixa de ser un primer pas) el bloqueig persistirà, i el govern serà feble i inestable. L'estabilitat que reclamen els socialistes als altres (que exigeixen de males maneres) només pot començar a produir-se a partir del diàleg que neguen.
