No dramatitzem més del compte
L'única cosa destacable que ha passat al Parlament és que d'una vegada per totes s'ha materialitzat allò que s'estava produint des de fa molt de temps, és a dir: la ruptura ideològica i estratègica (i la declaració d'hostilitats total) entre les dues principals formacions de l'independentisme català, JxCat i ERC. Amb molta solemnitat i amb molt d'estrèpit, perquè la política catalana pot no ser productiva ni eficient, però a solemne i estrepitosa no la guanya ni l'espanyola, que ja és dir. Per tant, la cosa s'ha produït amb molt de dramatisme, molta pompa i molta paraula altisonant, com si als protagonistes de l'estripada els sorprengués aquest desenllaç que ells mateixos anaven preparant des de feia molts de mesos.
S'acaben un govern i una legislatura, una altra cosa és que s'acabi una etapa. ERC sembla haver prioritzat la nova majoria d'esquerres (el nou tripartit, com li diuen molts) que s'insinua amb l'acord polític al govern d'Espanya, i amb els acords pressupostaris a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona (a aquest últim s'hi havia acabat sumant, a contracor, JxCat). Però també pot succeir que una convocatòria electoral deixi republicans i postconvergents en una correlació de forces molt semblant a l'actual, amb un avantatge a favor d'una o altra opció tan lleuger que no els quedi altra sortida que haver de tornar a sumar per formar majoria. Si el que s'acaba formant és una majoria d'ERC amb socialistes i comuns, tampoc seria la fi del món. S'intentaria entrar en una fase de desescalament del conflicte entre Catalunya i Espanya, i també de reversió de la judicialització de la política, sota el bombardeig constant de la triple extrema dreta espanyolera. Per cert, unes noves eleccions a Catalunya sí que comportaran gairebé segur un canvi substancial per a Ciutadans, que segons les enquestes passaran de ser la primera força al Parlament a ser la quarta o la cinquena. També pot significar l'entrada de Vox a la cambra, i, en general, un redimensionament a la baixa del nacionalisme espanyol dins la política catalana. Es podria produir, en resum, un desinflament que molts consideren positiu o desitjable, per sortir de l'estancament actual.
I la independència? Causa una certa sorpresa, per no dir una altra cosa, veure l'espai de JxCat acusar Roger Torrent i ERC de traïdors amb tanta vehemència, per haver renunciat (els republicans en diran "aparcat momentàniament") a un objectiu al qual els postconvergents també han renunciat fa estona. L'únic que queda de l'antiga aliança que va tirar endavant l'anomenat esperit de l'1-O (avui dimarts els seus protagonistes seran presents al Parlament, en una altra jornada intensa) és precisament la competició més que ferotge entre els seus dos membres més grans per l'hegemonia independentista. A la CUP ningú li pregunta res perquè no la disputa, aquesta hegemonia. Algú hauria de concentrar-se a fer sortir els presos polítics de la presó i a fer tornar els exiliats a casa seva.
