No ens ho vam donar entre tots

Les persones més joves que varen votar al referèndum per la Constitució del 1978 tenen ara 56 anys, la qual cosa vol dir que bastant més de la meitat dels ciutadans de Catalunya (i d’Espanya) que actualment tenen edat de votar no ho varen poder fer en aquell moment. Per tant, el ritornello unionista segons el qual l’ordenament jurídic i les institucions del sistema polític espanyol són “els que ens hem donat entre tots”, i per això no es poden tocar, és fals des de l’arrel. No, i a més algú pot recordar que una àmplia majoria dels catalans varen votar que sí en aquell moment. Però en el cas de la Constitució espanyola tampoc és cap secret que la ciutadania va votar fortament condicionada per un context en què les estructures d’estat de la dictadura de Franco encara eren molt poderoses (ara ja no ho són tant, però deunidó), i en què la remor de sabres militars se sentia alta i nítida. Potser n’hi ha prou recordant que un dels set anomenats pares de la Constitució era, sí, Don Manuel Fraga, feixuga encarnació del franquisme integral, i que l’article vuitè, aquell que consagra les forces armades com a garants de la indissoluble unitat d’Espanya, va arribar ja redactat als ponents, via motorista procedent d’una certa caserna.

¿Es vol insinuar amb això que el text constitucional ha d’estar sota revisió i actualització permanent, i que s’ha de tornar a votar cada ics anys? No, però sí que s’ha de dir que el mateix respecte que s’exigeix per la Constitució s’hauria d’haver aplicat, per les mateixes raons, a l’Estatut de Catalunya. I, com sabem tots, no va ser així de cap manera. Actualment, Catalunya és l’únic país, regió o autonomia (diguin-ne com vulguin) d’Europa que no es governa per la llei aprovada pel seu Parlament i votada pels seus ciutadans, sinó per la que va dictar un tribunal a posteriori. És el cèlebre cepillao d’Alfonso Guerra, que explica per si mateix l’augment exponencial de l’independentisme a Catalunya en els últims anys. I venia precedit per un episodi políticament infumable, en què un dels dos grans partits espanyols es dedicava a recórrer el país instal·lant taules petitòries de firmes contra aquell Estatut.

Ara aquell mateix partit és al govern, i ha respost a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya amb l’onada més gran de repressió política, judicial i policial que s’ha viscut a Espanya d’ençà de la dictadura. En aquests quaranta anys no havíem assistit a res semblant, tot i que el menyspreu per les institucions, la llengua, la cultura i fins i tot per la mera existència dels catalans com a poble ha estat constant, i ha anat alimentant aquest monstre autoritari que aquests dies es manifesta en tota la seva lletja magnitud. Per molt que es passin el dia anant amunt i avall amb la paraula democràcia entaforada a la boca, el que és segur és que això no ens ho havíem donat entre tots, perquè ningú vol viure així. S’ho havien donat entre ells, si de cas, i si tant els agrada, que ho disfrutin molts d’anys amb salut.