La nova normalitat, als jutjats
A mesura que ens hi anem acostant, ens queda clar que a la nova normalitat hi persisteix el mateix fenomen perniciós que ho enfitava i ho distorsionava tot ja a l'antiga normalitat: ço és, la judicialització de la política, i dels afers públics en general. Ara Pablo Echenique ha posat de moda l'anglicisme lawfare, traduïble com guerra judicial, però la idea és aquesta: dur als tribunals els assumptes que en un estat de dret més o menys normal es dirimeixen als Parlaments o mitjançant el debat social. A Espanya, allò que graciosament en diem “la dreta” (un conglomerat de reaccionarisme, ultranacionalisme i neofeixisme, de diverses procedències i antiguitats) manifesta autèntica devoció per aquesta pràctica.
Sabem que tornem a la normalitat perquè deixem de parlar del virus i tornem a parlar de tribunals. Menció a banda mereix el judici contra el major Trapero, un altre judici de la vergonya que s'inscriu dins la repressió de l'independentisme català (per bé que hagi quedat diàfan que Trapero no en té res, d'independentista). S'ha reprès amb una desinflada considerable per part del fiscal, Miguel Ángel Carballo, que ha canviat l'acusació de rebel·lió a sedició (seguint la doctrina del Tribunal Suprem al judici del Procés), i fins i tot ha obert la porta al delicte de desobediència, que no comporta presó: com bé han dit tant Joan Queralt com Ernesto Ekaizer, el que ve a dir el fiscal a la jutge Lamela (la que va enviar els Jordis a presó preventiva per l'única raó que així ho va voler) és “condemnem-lo com sigui i pel sigui, però condemnem-lo”. Mentrestant, s'obren sengles causes sense fonament contra la portaveu de JxCat al Congrés, Laura Borràs, i contra el conseller d'Acció Exterior, Bernat Solé, mentre els presos polítics continuen a la presó i les mil i una ramificacions de l'entramat judicial contra l'independentisme segueixen un camí que fàcilment durarà anys. Els partits independentistes, mentrestant, aprofiten tot això com a arguments per continuar la seva inacabable guerra per l'hegemonia.
Tal com era de preveure, l'ús de la policia i els tribunals com a instruments polítics ja no es limita a l'independentisme català i ara apunta cap al govern de coalició que presideix Pedro Sánchez. S'intenten judicialitzar com sigui les manifestacions del 8-M (un absurd, a banda de la construcció d'una altra mentida que intenta associar feminisme amb malaltia) o la destitució del coronel De los Cobos (el cessament d'un càrrec de confiança, en principi res que sigui ni tan sols noticiable). I s'intenta salvar la Casa del Rei de la ineptitud del seu actual titular duent l'anterior a judici: tal vegada ens oblidem del fracàs de Felip VI com a monarca mentre fem apostes sobre si Joan Carles I s'arribarà a asseure o no a la banqueta, ni que sigui per prestar testimoni. No és que la justícia sigui igual per a tots: és que, degudament manipulada, serveix igual per atacar qualsevol que sigui considerat un enemic o una nosa. El que alguns no s'esperaven mai és que això els passés també a ells.
