El país on es diu bon dia (i 5)

A començaments del 2017, a Mallorca, els consellers de Cultura Santi Vila, Ruth Mateu i Vicent Marzà presentaven un document titulat 'Declaració de Palma', pel qual els respectius governs es comprometien a treballar conjuntament en favor de la llengua i la cultura catalanes. S’obligaven a unir esforços, revaloritzaven la unitat de la llengua i la potència de la cultura catalana i proclamaven el seu paper essencial en la configuració del país i de la societat. Plantejava el que s'hi anomenava “un corredor mediterrani de la cultura”. Podia semblar un document de mínims, però a la vegada, atesa la desarticulació interna que comentàvem, tenia un valor estratègic cabdal (com el Corredor Mediterrani, sense anar més lluny). Incloïa fins i tot un punt que preveia la vigència de l'acord en cas que Catalunya proclamés la independència i les Balears i el País Valencià romanguessin dins l'estat espanyol.

La història és prou coneguda, i d'aquells tres consellers només Marzà va esgotar la legislatura. Ruth Mateu va saltar del càrrec a causa d'una crisi de govern, i després de Santi Vila a Catalunya hi ha hagut fins ara un conseller i dues conselleres més. La 'Declaració de Palma' i les seves bones intencions han quedat, per tant, desats dins algun calaix, tot i que seria injust no valorar la bona feina feta des dels respectius governs (sobretot per part de les conselleres Fanny Tur i Laura Borràs) per mantenir la col·laboració en matèria cultural, principalment a través de l'Institut Ramon Llull. Però el dia a dia i les convulsions polítiques (sobretot a Catalunya, òbviament) han fet inviables no tan sols la lletra, sinó també l'esperit d'aquella 'Declaració de Palma'.

Esperit i lletra, però, són recuperables i haurien de ser recuperats, però amb molta més ambició. No es tracta ara d'escriure decàlegs ni llistes de deures, i encara falta veure quin govern surt de les urnes a les Balears el dia 26. Però hi ha una obvietat que s'ha anat repetint en aquests articles, que és que, si som capaços de mostrar a fora la diversitat, la potència i el pes específic de la cultura catalana, com s'està fent aquestes setmanes a Buenos Aires, amb més motiu hauríem de ser capaços de fer el mateix a dins. No només amb campanyes de divulgació, que també, sinó sobretot amb la creació d'estructures no sé si d'estat, però sí de cohesió, de coneixement i de cooperació. En els diversos àmbits de la creació artística, però també de la indústria cultural i de l'espai comunicatiu. De moment no sembla que calguin gaires previsions per si Catalunya s'independitza i les Balears i el País Valencià resten dins Espanya. La política durà el que dugui, però existeix una realitat certa que és una cultura compartida, i que no es coneix prou bé a ella mateixa. Serà poc tot el que es faci per superar aquesta falta d'autoconeixement, que és veïna de l'autoodi. Per no permetre que, a més de les llibertats i els drets, se'ns prengui també allò que encara fa de nosaltres un país d'homes i dones lliures.