El país on es diu bon dia (3)
Encara al voltant del que dèiem sobre el desconeixement de la pròpia cultura, s'han publicat recentment dos llibres que em semblen importants de dos autors mallorquins: 'A sol post. Vida i compromís en temps de guerra i postguerra. Mallorca i Catalunya (1936-1962)', de Llorenç Capellà, i 'Arxipèlag radiant', de Pere Antoni Pons. 'A sol post', de Capellà, parteix del 'Missatge als mallorquins' i de la 'Resposta als catalans' que van intercanviar intel·lectuals illencs i principatins el maig de 1936, per fer un repàs de la relació que van mantenir la majoria de personatges de la cultura de Mallorca amb el franquisme, i que en la majoria de casos va haver de ser de més o menys connivència. El llibre dialoga amb els valuosos estudis que ha dedicat Josep Massot i Muntaner al mateix tema, i en presentar-lo Capellà afirmava a l'ARA Balears: “La relació de Mallorca amb Catalunya és avui més llunyana que mai”. Per la seva banda, l''Arxipèlag radiant' de Pere Antoni Pons consisteix en una galeria de retrats literaris, divuit homenots i donasses de la cultura de les Balears, alguns coneguts per tothom i la majoria per molt més pocs. El títol, segons explicava Pons també entrevistat per Cristina Ros, apunta que els divuit protagonistes constitueixen “illes radiants enmig d'una mar d'indiferència, conformisme, pusil·lanimitat, grisor, desídia i menfotisme”. Llorenç Capellà apuntava també: “La llengua no la salvaren els intel·lectuals, la salvà el poble mallorquí, que la conservà a ca seva. I el país, el país català, encara ara està trencat”.
El contingut doble de tot això (recerca i coneixement d'una banda, autocrítica de l'altra) és, efectivament, d'aplicació necessària a les Balears, però també a tot el país. El Procés ha tingut la mancança greu de desenvolupar-se prescindint gairebé per complet de la cultura com a element de construcció de país, quan parlem d'un país que, si existeix, existeix principalment gràcies a la seva cultura (de fet, com tots els països, però més en el cas del nostre, perquè sovint la cultura ha de suplir altres estructures que li manquen). Ara bé, la cultura no es fa amb panteons de noms intocables, i tampoc amb autoflagel·lacions sorgides de la impotència i la inèrcia de la queixa. Es fa, encara que ens fem repetitius, amb coneixement, i el coneixement vivint la cultura com el que és: l'expressió de la vida de les dones i els homes, des dels seus aspectes més banals fins als més transcendents. No cal dir quina importància tenen, en relació al que diem, agents socials com els polítics, els mitjans de comunicació o la comunitat educativa, cadascun dels quals requereixen anàlisis i debats que van molt més enllà de les possibilitats d'aquests articles. Però deixem-ho apuntat juntament amb una constatació: per molts creadors excel·lents que tingui, no hi ha cultura que valgui si la societat no la fa seva. I si una societat no es fa seva la cultura, tampoc és una societat ni una comunitat, sinó un seguit d'indicadors i d'estadístiques.
