Del Pazo de Meirás a Bárcenas

Ara farà un any, el diari El Mundo va publicar el testament de Franco, amb el propòsit de presentar-lo com un governant poc o gens corrupte: segons aquell document, el dictador havia deixat a la seva família uns estalvis equivalents a menys de dos milions d'euros, i poca cosa més. Naturalment, com tot el que té a veure amb Franco i com gairebé tot el que té a veure amb segons quina premsa, també el testament i la manera de llegir-lo eren mentida. La realitat és que la major part (quasi la totalitat) de l'herència del dictador es va repartir en vida seva, i tant Francisco Franco com la seva esposa Carmen Polo van compartir una cobdícia gairebé patològica que els va fer engrandir el patrimoni familiar a base de confiscacions i expropiacions (podeu llegir robatoris, però robatoris d'estat), així com regals, donacions i suborns, que acceptaven amb la major de les complaences. De tot aquest cabal robat o obtingut per vies il·lícites, se'n beneficien encara avui els descendents directes i la parentela que s'ha anat congriant al llarg dels anys.

Els Franco finalment han sofert una pèrdua emblemàtica, la del Pazo de Meirás, que fou residència de l'escriptora Emilia Pardo Bazán i que va ser robat pel dictador l'any 1941 per utilitzar-lo com a residència d'estiueig. La magistrada del jutjat de primera instància de la Corunya que ha emès sentència estableix que la compravenda de la finca va ser “una simulació” i la declara nul·la, al mateix temps que prohibeix als Franco endur-se cap objecte del Pazo de Meirás i ordena fer-hi inventari. Segur que arriba tard, però és innegable el valor d'una sentència que restitueix, si més no, una petita part de la dignitat que va ser trepitjada pels feixistes durant quaranta anys, i que ho ha seguit sent durant quaranta anys més pels seus hereus.

La corrupció és precisament una de les herències del franquisme que el sistema polític del 78 va assumir i va incorporar tal com la va rebre, sense modificar-la ni afrontar-la gens ni mica. Com és lògic, el partit més important és també l'exponent més evident d'aquesta manera de fer. Les notícies sobre el Pazo de Meirás coincideixen amb les noves sobre Luis Bárcenas, que ara es mostra disposat a “col·laborar amb la Fiscalia” (traduït, a contar la veritat sobre la corrupció al PP durant els vint anys que en va ser tresorer) a canvi d'obtenir algun benefici penitenciari per a la seva dona, que acaba d'ingressar a presó per complir una condemna de tretze anys (a les seves declaracions en el judici per la trama Gürtel va reconèixer que havia acompanyat el seu marit en diverses ocasions a Suïssa, però que ignorava que un lloc que solien visitar fos un banc). La diputada del PP Ana Vázquez, també de l'escola gallega, declara: “No ens preocupa el que pugui dir Bárcenas, entenem que, quan estàs condemnat, comets estupideses”, un llenguatge típicament delinqüencial. Els nets de Franco, per la seva banda, presenten recurs contra la sentència que els obliga a tornar el Pazo de Meirás...