Perpinyà l'arraconada

Ara tot són lamentacions, esclar, però darrere de la victòria de l'extrema dreta a Perpinyà hi ha diverses causes, entre les quals no em sembla menor aquesta que reporta l'escriptor (l'excel·lent escriptor, per ser més exactes) Joan-Lluís Lluís a Twitter: “Si l'extrema dreta ha guanyat a Perpinyà, és també perquè una part significativa de l'esquerra i del catalanisme es van decantar pel «ni, ni», equiparant dreta i extrema dreta, i cridant més o menys públicament a l'abstenció”. I afegia: “Potser és això el que em fa més pena”.

Efectivament, fa pena quan un constata que són precisament “els seus” aquells que, perquè no es digui que claudiquen davant del mal menor, acaben contribuint al mal major. La tendència de les esquerres i del catalanisme –o de l'independentisme– a incórrer en aquesta mena de ninismes, en què, perquè no sigui dit que se situen en un punt poc lluït de la realitat política, consenten a transigir amb la pitjor solució possible, és antiga i molt llarga, i s'ha aplicat a tota casta de situacions: l'última és aquesta de Perpinyà, i la penúltima segurament deu ser el suplicatori de Laura Borràs. En qualsevol cas, és una manera de fer bastant habitual en escenaris que tenen valor simbòlic però que es troben allunyats dels centres de poder, com és el cas de Perpinyà. En el cas de la capital del Rosselló, sovint sembla com si el catalanisme –o l'independentisme–, en haver cridat “Visca Perpinyà la catalana”, i haver fet les corresponents lloances a La Bressola i la USAP (ho fiquem tot dins el mateix sac, una escola i un equip de rugbi), ja s'hagi cobert l'expedient patriòtic. Pel que fa a les esquerres, tant si són catalanistes –o independentistes– com si no ho són, els exercicis de miopia autoinflingida, que no permeten distingir entre qui està situat a la dreta i qui a l'extrema dreta, són també malauradament freqüents, i solen tenir a veure amb equilibris de poder interns i, sovint, amb impostures pures i simples.

Louis Aliot, flamant batlle de Perpinyà pel Reagrupament Nacional de Marine Le Pen (de qui Aliot va ser parella), deia el passat mes de gener, en una entrevista a La Vanguardia, coses com aquesta: “Ja ho tenen tot [en referència a l'independentisme català]: la llengua, les escoles, la universitat, la ràdio, la televisió. Què més necessiten? Han creat una fractura a la societat. No volem que arribi fins a nosaltres, no vull que els problemes catalans i espanyols vinguin fins a Perpinyà a complicar-nos la vida, que hi hagi enfrontaments i gent independentista aquí a França”. L'equiparació d'independentisme amb problemes i enfrontaments, en certa manera com la dels immigrants amb les drogues i la delinqüència, són reduccionismes que sempre li funcionen a l'extrema dreta. Sobretot quan els seus adversaris l'hi posen en safata, llegint els problemes de les perifèries amb desídia i a partir dels esquemes de les seus centrals dels partits polítics. En el cas del catalanisme –o independentisme–, i de les esquerres, la inèrcia i la deixadesa centralistes duen a fiascos de categoria.