Perseguida Arrimadas
Ciutadans és un partit que ha viscut sempre, en bona part, de la falsa victimització, és a dir, de fer-se passar per víctimes de situacions de crispació social que en realitat són inexistents o, si no, provocades per ells mateixos. Hem escrit “crispació social”, però els dirigents del partit taronja prefereixen dir-ne 'intolerància', 'exclusió', 'violència' i 'odi': paraules molt gruixudes de les quals sempre són culpables els altres. Per a ells es reserven el paper de víctimes. De fet, el partit ja va néixer d'una d'aquestes falses victimitzacions: la de la llengua castellana i els castellanoparlants, els drets dels quals, segons Ciutadans (i segons el que es va conèixer com a Manifest del Taxidermista, que va precedir la creació del partit), es troben amenaçats a Catalunya. És una mentida com una casa de pagès, com han testimoniat molts catalans castellanoparlants i com pot comprovar qualsevol que conegui mínimament la realitat catalana. Però existeix un nacionalisme espanyol que és propens a comprar a ulls clucs aquests relats victimistes, i això fa que encara avui aquesta mentida (entre d'altres) sigui un pilar del discurs de Ciutadans.
Una altra mentida, i grossa, és que Ciutadans sigui un partit liberal de tendència progressista, com s'ha venut sovint. Això és el que se li ha refutat enguany a les festes de l'Orgull: primer a València i altres ciutats, on el col·lectiu LGTBI va fer fora l'autocar de Ciutadans, i després a Madrid, on qui ha estat convidada a no tornar ha estat Inés Arrimadas en persona. Els rètols que portaven els assistents que la van foragitar eren ben explícits sobre el motiu del seu rebuig: “Ciudadanox, a vosotros sí que se os ve el plumero”. En efecte, les aliances (consumades com a Andalusia, o fallides com a Madrid o Múrcia) amb Vox, per molt que Ciutadans s'hagi esforçat a dissimular-les, han posat al descobert per a molts la vertadera naturalesa ultradretana d'Albert Rivera i el seu partit. La resposta d'Arrimadas va seguir fil per randa el guió victimista de sempre: els que la van fer fora de l'Orgull eren gent adoctrinada pel PSOE i per Podem. Com que a Espanya no hi ha TV3 ni escola catalana, va carregar les culpes a socialistes i podemites, però el plantejament de fons també era el de sempre: a la ciutadania, que és curta d'enteniment, se la pot manipular i omplir d'odi amb tremenda facilitat. Que és exactament el que fa i ha fet Ciutadans d'ençà que existeix, val a dir que amb molt més èxit del que seria desitjable.
Li diríem a Inés Arrimadas que, quan algú se sent perseguit vagi on vagi, molt possiblement el problema no ve dels altres, sinó d'un mateix. Però llegim que l'executiva de Ciutadans acaba d'aprovar un informe intern en què aplaudeix les actuacions del Rivera “més activista” (fora més adequat dir-ne “provocador”) i els rèdits obtinguts per actes de vergonya aliena com els d'Errenteria o Miraballes, amb la qual cosa és previsible que el partit persisteixi en aquesta línia. Faria riure, si no fos per la inevitable intoxicació social que això comporta.
