'Les Perseides' i la memòria

Vaig acabar l'any d'una manera ben agradable veient Les Perseides, la pel·lícula dirigida per Ànnia Gabarró i Alberto Dexeus, que ha rebut un munt d'elogis. Ben merescuts, m'atrevesc a dir. Les Perseides és una primera pel·lícula per a gairebé tots els que hi han participat, i les opera prima tenen les seves pròpies normes. Evidentment es construeixen des d'una certa precarietat (el rodatge de Les Perseides va ser possible gràcies a una campanya de micromecenatge), però també des de la premissa que el talent haurà de ser capaç d'arribar allà on no arriben els mitjans materials. Això aquí succeeix feliçment, i Les Perseides és un film que desprèn talent en cadascun dels seus 72 minuts de durada: el talent dels dos directors, certament (que també signen el guió, juntament amb Maria Colomer), però també el de les interpretacions de les joves Nora Sala-Patau i Marta Tremps i dels adults Eduard Buch i Carmela Poch, o el de la fotografia de Ssoí Ramon, la direcció artística de Betma Janer o la música d'Àngel Pérez Ortega. La superposició d'aquests talents dona com a resultat una pel·lícula que no és perfecta (ni fa falta), però sí impossible d'oblidar en els dies següents d'haver-la vist.

Les Perseides va més enllà del seu aparent plantejament inicial (una història d'iniciació) per convertir-se en un relat sobre la memòria personal i col·lectiva, i sobre els fantasmes que compareixen per exigir als vius que dediquin atenció a la memòria negligida dels morts. La Mar, l'adolescent protagonista, passa l'estiu amb el seu pare al poble on ell va néixer, poc després que ell i la mare s'hagin separat. Aquesta situació comporta per a la Mar una sotsobra vital que comparteix amb els amics que fa al poble, en especial amb una noia del poble a qui li agrada fer-li bromes de por. Però la por és real: tot el poble d'Escatrón, a la franja aragonesa, i la mateixa casa que habiten la Mar i el pare, estan construïts damunt els crims impunes de la Guerra Civil. I es troben, per tant, infestats de fantasmes que es manifesten de diverses maneres: des d'unes cintes amb unes gravacions enigmàtiques fins a imatges difícils d'oblidar, com la d'un crucifix i una escopeta penjats en una mateixa paret.

No és tampoc una història de terror a l'ús, i encara menys una altra manipulació interessada de la Guerra Civil com la de la menyspreable pel·lícula d'Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra. Les Perseides aborda la qüestió de la guerra des d'un plantejament poc habitual al cinema català i espanyol (però més a l'europeu, en films com els de Tavernier o Egoyan): el de la responsabilitat que no caduca, la transferència de la responsabilitat a través de les generacions. Una qüestió que aquí es fon amb la problemàtica individual de cadascun dels personatges fins al punt paradoxal que la presa de consciència sobre els fantasmes del passat ajuda a mitigar les friccions entre pare i filla. Cinema visualment bell, que parla amb delicadesa (però també amb claredat) sobre un país que ha pretès ignorar tota una guerra civil i tota una dictadura.