Plácido, les normes i els estàndards

Algú pot dir, no sense una certa raó, que les peripècies sexuals de tenors i sopranos són tan antigues com la mateixa òpera, i que ara és a Plácido Domingo a qui li toca ser protagonista d'un escàndol. Sí, però convé recordar que Domingo no tan sols és un tenor famós, sinó un dels personatges més poderosos de l'escena operística internacional, amb influència més que sobrada per enlairar carreres d'altres persones, o bé enfonsar-les o deixar-les en l'ostracisme. Tenint en compte això, pren un sentit inquietant el comunicat que el cantant va emetre davant de les afirmacions de nou companyes de professió (una d'elles, i no “només” una d'elles, Patricia Wulf, posant el nom i la cara), que l'acusen d'assetjament sexual: “Les normes i els estàndards que avui ens regeixen són molt diferents de com eren en el passat”, addueix Domingo.

És un intent d'exculpació que pretén ser hàbil, però que, en canvi, suggereix tot el contrari del que vol dir: “Sí que ho vaig fer, però, què voleu, eren altres temps i aleshores aquestes coses no estaven tan mal vistes”. L'error és que el que ha canviat són les reaccions als abusos (ara es denuncien; abans tothom callava o encobria). Però que un home es valgui d'una situació de poder per obtenir sexe d'una dona és un comportament putrefacte des de qualsevol estàndard des del qual un s'ho miri. La rèplica reaccionària instantània, recordant que hi ha dones que s'hi presten de bon grat, no és cap argument vàlid perquè no proporciona cap resposta a la dona que ha estat víctima d'un xantatge d'aquest tipus. Si a mi m'han violentat, no em serveix per a res que m'expliquin que n'hi ha que els agrada que els violentin. Un tipus de xantatge, aquest sí, molt més antic que l'òpera. I no cal mirar tan lluny com les estrelles del Met per trobar-ne casos.