Qui té por de Greta Thunberg?

En un món que funciona per impactes i que n’acumula milers cada dia, a alguns els alarma l’impacte que causa la figura de Greta Thunberg. Els atacs contra ella són més que ferotges, i se centren en els seus trets més cridaners: és molt jove, hi ha un contrast entre el seu aspecte fràgil i la seva manera contundent d’expressar-se, té la síndrome d’Asperger (cosa que es vol fer creure que la inutilitza per fer res seriós), és dona, etc. Com que també és menor d’edat, acusen els pares d’explotar-la o manipular-la, o de permetre que altres ho facin (els rumors i els fakes sobre Thunberg es multipliquen cada dia). Per descomptat, és la bèstia negra dels negacionistes del canvi climàtic, però no només d’ells. Molts més, entre els quals molts que segurament es consideren progressistes, senten aversió per la inspiradora del moviment Fridays for Future i principal cara visible de la protesta global contra les emissions de gasos a l’atmosfera.

No diuen res de semblant si una persona de 16 anys juga a futbol, posem per cas, o funda una start-up. Per un motiu senzill: l’adolescent que destaca en el futbol o en els negocis emet un missatge tranquil·litzador, que ens confirma idees ben interioritzades i que considerem positives: la primera de totes, fer diners. El futbolista és la icona del màxim triomf, algú a qui es normal que se’l remuneri amb quantitats obscenes de diners per fer el que fa. El jove emprenedor és la imatge del dinamisme, la intel·ligència, la creació de riquesa i la capacitat d’obrir-se pas. Són només dos exemples de perfils que la societat aplaudeix, sobretot quan són assumits per gent jove o molt jove. Però en trobaríem més.

Greta Thunberg, per contra, no emet cap missatge tranquil·litzador ni agraït, sinó ben al contrari: ens renya. I no tan sols ens renya (en un to que té molt de retret personal, i amb un to que pot arribar a ser abrupte, com en el seu discurs davant de l’ONU), sinó que encara hi ha una cosa molt pitjor: el que ens diu no tan sols no ens dona cap perspectiva de guanyar diners, sinó més aviat de perdre’n, si més no a curt termini. És com una sibil·la que ens anuncia una fi del món causada per la nostra pròpia estupidesa, i sobretot, per la cobdícia d’alguns i l’acomodament de molts dins les condicions generades per aquesta cobdícia. No és cap missatge agradable, certament. Però té l’avantatge de ser cert.

És cert que, durant el segle XX i el que portem del XXI, hem assumit –a canvi de diners, o de comoditat comprada amb diners– la idea absurda que vivim al marge de la naturalesa, en comptes de viure-hi a dins. És evident que es tracta d’un error, com també ho és que serà extremadament complicat revertir-lo. I és lògic que, com sol passar amb els errors, molts es resisteixin a assumir-lo. Per interès o per obcecació. Però soc dels que pensen que, en qualsevol cosa, cal escoltar els qui en saben, i si tots els experts i estudiosos coincideixen en el diagnòstic, caldrà fer-ne cas. Mentrestant, s’agraeix que Greta Thunberg ens renyi.