Primera passa cap al 'sit and talk'

Per als amants de l’alarmisme, és cert que la situació a Espanya, amb el pacte entre el PSOE i Unides Podem, s’assembla cada vegada més a la dels mesos anteriors a la Guerra Civil, amb unes esquerres que governen però que s’odien i amb un feixisme envalentit. I una intel·lectualitat espanyola, sigui dit de passada, poruga i sense nord. Sobre aquest particular, és infinitament més lúcid el “fuck Vox” de Rosalía que les declaracions de Javier Cercas i Eduardo Mendoza a la premsa italiana, comparant Abascal amb Salvini, blanquejant-los tots dos i negant que siguin neofeixistes.

És del tot comprensible (i necessari) l'escepticisme davant del pacte entre Sánchez i Iglesias, tenint en compte el tortuós i costós camí que ha calgut recórrer fins a completar-lo, i llegint les vaporoses vaguetats amb què es formula. Per esmentar un punt de l'acord que no sigui el novè, és fins i tot entendridor que la proposta del tàndem roig i lila en l'àmbit de la cultura es resumeixi en els ítems “combatre la precarietat del sector” i “fomentar l'esport”. Creadors i professionals de la cultura, si no en teniu prou per pagar el lloguer, sempre podeu sortir a córrer pel bosc, que aireja molt les idees.

Sánchez no és tan intel·ligent com ell mateix es pensa, però és astut. Iglesias és prou intel·ligent, però també més maldestre i sapastre del que ell mateix es pensa. Tots dos han vist una cosa esgarrifosa (per a ells, d'altres hi veiem justícia poètica), i ha estat la mort política d'Albert Rivera. Sánchez, Iglesias, Casado i l’ara exlíder de Ciutadans formaven una generació de líders espanyols joves (tots homes, per cert), dins la qual Rivera apareixia com un valor segur. Tòxic, però segur. Fet per durar. Ha caigut d'una sola galtada, i en quatre dies el més previsible és que el seu nom quedi sepultat per l'oblit i la indiferència. Dos vanitosos com Sánchez i Iglesias han hagut de sentir empatia i esgarrifances amb la dissort del seu adversari i company caigut en desgràcia, i han corregut a buscar un recer. I aquest recer només podia ser el govern de coalició que ells mateixos (Sánchez, principalment) havien fet impossible tan sols fa mig any. La repetició de les eleccions, per cert, també va ser un acte de vanitat. ¿Tot això és d’una frivolitat atroç? Ho és, en efecte.

Des de la perspectiva catalana, i encara que pugui no semblar-ho, aquest acord és una primera victòria del Tsunami Democràtic. Tant Sánchez com Iglesias ho negaran mil vegades, però han entès que el conflicte amb Catalunya podia escombrar-los com ha escombrat Rivera (que ha vist com els vots li fugien cap a una extrema dreta més genuïna que la seva, massa pija) i com en el seu moment va escombrar Rajoy (no va ser només la corrupció). De mala gana i arrossegant els peus, com no podia ser altrament, aquest acord és una primera passa cap al sit and talk. En aquest sentit, ERC farà ben fet de no posar-hi entrebancs.