PSOE, Cs i el 155
Sembla que Albert Rivera s'hauria acabat de posar ell mateix la soga al coll amb la seva ridícula proposta de dimarts. En plena ronda de consultes de Felip VI amb els partits, Rivera es va despenjar (com un ninja amb catana; disculpin però no ho he pogut evitar) brindant-se a permetre la investidura de Pedro Sánchez a canvi d'unes condicions: “preparar” una nova aplicació de l'article 155 a Catalunya, desfer el govern autonòmic de Navarra i no apujar impostos. Les dues primeres són, com a mínim, d'una irresponsabilitat fora de mida; la tercera és la cirereta que mai no falta als pastissos de promeses de la dreta més rància. Tanmateix, l'oferta no tan sols va arribar tard i malament, sinó que també va fer quedar Rivera com un inconsistent davant del seu propi electorat. D'aleshores ençà, alguns dirigents del partit taronja auguren que patiran un daltabaix electoral a causa de la maniobra desesperada de Rivera, cosa que paradoxalment aplana el camí a una eventual entesa entre Ciutadans i el PSOE després del 10 de novembre. Amb un Ciutadans com Rivera no s'havia imaginat mai fins fa poc, i és sense ell com a líder.
Tanmateix, molt més que el futur d'Albert Rivera, que a cap persona sensata li importa, el que crida l'atenció és l'absoluta frivolitat amb què els líders de Ciutadans, PP i PSOE parlen sobre el 155 i la possibilitat de tornar a aplicar-lo. Si fem una mica de memòria –no molta– es va parlar més d'un any sobre el 155 abans que fos aprovat al Senat per PP, Ciutadans i socialistes. I fins i tot els autoanomenats constitucionalistes en parlaven amb temor, perquè aplicar-lo volia dir causar una destrossa de tal magnitud al sistema polític, institucional i jurídic que era impossible saber què passaria després. El 155 era el botó vermell, l'explosió incontrolada i de conseqüències imprevisibles. Hi havia raons de sobres: la seva aplicació va suposar la culminació del cop d'estat (perpetrat pel mateix estat) que es va iniciar el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, com no es cansa d'assenyalar el professor Pérez Royo. Després d'haver-lo activat, Mariano Rajoy intentava posar en valor la seva fermesa contra els perversos separatistes afirmant que es tractava d'una mesura “com no se n'havia pres cap a Europa des de la Segona Guerra Mundial”. Ignorem en què pensava concretament en dir això, però no era bo.
El 155 és un instrument de repressió indiscriminada inventat sobre la marxa a partir d'un article de la Constitució de redactat absolutament ambigu i en el qual no s'havia fixat mai ningú. Parlar de tornar-lo a aplicar, amb el contingut que discrecionalment se li vulgui donar, com si fos la cosa més normal del món cada vegada que un moviment independentista demana un referèndum, és una expressió d'impotència política i de fracàs de la intel·ligència. I reflecteix fins on han retrocedit els drets, les llibertats i la democràcia a Espanya, i fins on ha descendit el nivell de la seva actual generació de dirigents.
