Les punyalades 'traperes'

Qualsevol idea no del tot trinxeraire de la justícia (com la que veiem aplicar-se de fa massa temps a l'estat espanyol) hauria de donar per tancat el judici contra el major Trapero i l'antiga cúpula dels Mossos després de la declaració que hi va fer Albert Batlle, que va ser director general dels Mossos fins a dos mesos i mig abans del referèndum de l'1-O (va dimitir del càrrec, com és sabut, per divergències polítiques amb el govern de Puigdemont). Batlle hi va acudir com a testimoni reclamat per la Fiscalia, i està clar el que n'esperaven: un testimoni de part, que anés allà a donar solidesa a l'acusació de sedició contra Trapero sense que importés la manera de fer-ho. Un dels seus: algú que s'emboliqués amb la bandera d'Espanya i de la seva unitat territorial per presentar Trapero com un mal policia venut a la maldat independentista. Algú que no tingués inconvenient a prestar fals testimoni, com ja hem vist en repetides ocasions en aquest mateix judici i com vam veure també en el del Suprem contra els líders polítics i civils de l'1-O.

Batlle és vivament partidari de la unitat d'Espanya, però va donar just el contrari del que el ministeri fiscal esperava d'ell: és a dir, una declaració veraç. Va oferir un retrat de Trapero que s'ajusta a allò que es pot comprovar només de repassar-ne la trajectòria, incloent-hi les fortes reticències que el seu nomenament va suscitar dins el món independentista: allò de la punyalada trapera que molts pensaven que Ramon Espadaler (aleshores conseller d'Interior, i ara dins d'Units per Avançar com el mateix Batlle) havia assestat al Procés. Més tard, per les distorsions i les ironies de la política, els mateixos independentistes es van il·lusionar amb Trapero fins a elogiar-lo literalment com un superheroi. Ara, quan el senten declarar que el Procés i tot el que hi tenia a veure eren “barbaritats”, se'n tornen a sentir distanciats i ja no els sap tant de greu que pugui ser condemnat a onze anys i mig de presó.

Però les distorsions ideològiques són molt més greus quan converteixen la justícia en una forma indecent de venjança. El cas de l'activista turc Osman Kavala, absolt dimarts dels falsos delictes que li imputava el règim d'Erdogan i detingut novament l'endemà per ordre d'una Fiscalia que actua com a sicari del poder polític, ens resulta massa proper i massa semblant. Hem convingut a anomenar judicialització de la política el que fa anys que vivim a Espanya, però també ho podríem qualificar de cacera de bruixes, sense por d'exagerar gens. La Unió Europea s'exclama amb els abusos de Turquia mentre parla amb la boca més petita sobre els dels estats membres: Polònia, Hongria i Espanya. Amb la boca petita, però en parla. Serà inevitable que la justícia espanyola hagi de respondre davant d'instàncies europees pels seus atropellaments. Mentrestant, les punyalades que han clavat al poder judicial els que se suposa que en són els servidors haurien de ser un punt prioritari a debatre a la taula de diàleg, que evidentment s'ha de reunir sense més dilació.