Remodelació a trompades

Sense entrar a valorar els mèrits o demèrits dels consellers i la consellera entrants, és evident que les conselleres i el conseller sortints es trobaven en fals dins el Govern després de les recents batusses i venjances entre el PDECat i JxCat. És a dir, que han caigut perquè els moviments dels partits que es disputen l'espai convergent tenen ones expansives que arriben fins al Govern i el sacsegen, fins a fer-ne caure consellers com si fossin aubercocs massa madurs. En definitiva, els moviments dins l'organigrama fan olor de purga política, amb independència (una altra vegada) dels mèrits o demèrits demostrats per Àngels Chacón, Mariàngela Vilallonga i Miquel Buch en cadascuna de les àrees respectives. Menció a banda mereix la conselleria de Cultura, que en a penes quatre anys acumula cinc titulars diferents: Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs, Mariàngela Vilallonga i, ara, Àngels Ponsa. És una bona manera de representar la nul·la importància que ha tingut la cultura dins el Procés, justament quan es parla de fundar una nova República que se suposa que ha de ser (per tornar a fer servir les paraules de Salvador Espriu) noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. (Per cert: aquest vodevil a trompades entre partits de la mateixa corda ideològica i fins i tot dins del Govern per disputar-se hegemonies té com a causa originària la corrupció de Convergència i la del seu fundador, Jordi Pujol. Ho vaig escriure en un article de fa uns dies i, com que vaig veure que la idea agradava, m'hi reitero. A aquells que encara tenen el coratge de sortir amb la presumpció d'innocència de Pujol, els animo a unir-se als defensors de la innocència de Mariano Rajoy o del rei Joan Carles, sobre els quals tampoc no pesa cap sentència ferma.)

Hi ha una altra qüestió, i és que una remodelació o crisi de govern es fa en principi per reforçar el govern en qüestió i donar-li impuls per resistir més temps operatiu. En aquest cas en concret, la remodelació o crisi sembla pensada per aguantar fins al final de la legislatura (és a dir, un any i mig) o, si més no, fins tan endavant com sigui possible. Ben legítim, si no fos que aquest plantejament desmenteix novament el del president Torra, que ja el passat 29 de gener va declarar públicament que se sentia desautoritzat (pels socis d'ERC) i que no tenia sentit seguir endavant amb la legislatura, atesa la falta de confiança entre les dues formacions que donen suport al Govern. D'aleshores ençà tot han estat especulacions amb la data de les eleccions, que fins fa poc molts donaven per fet que serien aquesta tardor, i que més recentment alguns analistes ja situaven a començaments del 2021. Ara, però, la paraula del president Torra torna a veure's supeditada als interessos de Junts (als interessos de Puigdemont), i no queda clar si la remodelació apunta a l'esgotament de la legislatura o només a guanyar uns mesos, amb la qual cosa el Govern i els consellers, entrants i sortints, serien simples titelles (espriuanes?) ballant al so dels càlculs partidistes.