Sacrificis i martiris

Carles Puigdemont va oferir, pel que fa a les formes, sens dubte una millor presentació d'ell mateix en la seva entrevista amb Vicent Sanchis que la que havia oferit una setmana abans Oriol Junqueras, tot i que això no era gaire difícil. Es va mostrar més temperat, més ben disposat a rebre preguntes i intentant mantenir un aire més institucional, enfront del to col·loquial i abrandat que va fer servir Junqueras.

Pel que fa als continguts, en cada cas van quedar frases per a la memòria. A la de Junqueras, responent a una crítica: “S'han de tenir molt ben posats per dir-me això després de xupar-me tres anys a presó. Si em dius això, passa cap allà i després vens i m'ho expliques”. L'empresonament, el judici i la condemna de Junqueras (com els de Forcadell, Bassa, Rull, Turull, Romeva, Forn, Sànchez i Cuixart) és una de les pàgines més negres en la història recent d'un estat, l'espanyol, que ha arribat a l'extrem de tenir presos polítics i d'enviar la policia a agredir els ciutadans. Una inacceptable vergonya que desmunta la credibilitat d'Espanya com a estat de dret. Tot i així, si un té la pretensió de seguir sent un líder polític, no sembla la millor idea refregar l'experiència de la presó com un argument de força per fer callar qui critiqui o discrepi, i aquesta actitud quedava encara més en evidència en comparació amb les intervencions, molt més serenes, d'altres presos com Cuixart o Romeva. Fer bandera del propi sacrifici personal, i pretendre fer-lo servir de tapaboques, no és atractiu ni interessant.

Tampoc ho és que Puigdemont prometi per tercera vegada que tornarà a Catalunya per ser investit president en cas que guanyi les eleccions. En el seu cas, la frase va ser: “La gràcia i la potència és que un president investit sigui detingut en directe”. Si això passés, serviria per tornar a posar de relleu el caràcter autoritari de l'estat espanyol i del nacionalisme que el domina, però és que diríem que això ja ha quedat prou clar a tothom, com també les conseqüències (dins i fora de Catalunya) que se'n deriven: un fort malestar entre la ciutadania i una certa mala cara en alguns sectors de la comunitat internacional. Però de gràcia i de potència en tindria ben poca. Si el que s'ofereix, després de tot el que ha succeït i després de tot el que ha arribat a fer la ciutadania (des de rebre pallisses fins a ser difamada, passant per mobilitzar-se mil vegades, contribuir a caixes de resistència, etc.), és un nou episodi de martiri, amb l'afegit d'un cop d'efecte que s'ha anunciat en ocasions anteriors sense realitzar-se (perquè tampoc serviria per a res que Puigdemont fos detingut, més enllà d'afegir més negror a la negror), m'excusaran però em costa de veure-hi l'al·licient. No dubto que, contra el que dic, hi haurà mobilització de vot i probablement un nou govern amb Junts i ERC com a socis. Però amb tot el respecte pel que han passat i passen, les propostes dels líders (i encara menys les dels seus partits) no estan a l'altura de la ciutadania a la qual es dirigeixen.