Sánchez colla Iglesias

Si hi ha dues coses que no se li poden discutir a Pedro Sánchez a aquestes altures és l'astúcia i l'habilitat (dues qualitats, per altra banda, que eren les que tothom destacava de Mariano Rajoy). En la seva intervenció per presentar el programa de mesures amb el qual demana ser investit president del govern d'Espanya, va fer una introducció prèvia en la qual va situar l'origen de l'actual situació d'encallament no només en la investidura fallida del mes juliol, sinó sobretot en l'aprovació també fallida dels pressupostos de l'Estat del passat mes de març. Els eixos d'actuació i les mesures (una tria ben calculada de les 370 que formen el paquet) recordaven poderosament, o s'assemblaven com dues gotes d'aigua, als eixos i les mesures sobre els quals s'articulaven aquells pressupostos. El missatge a Unides Podem i al seu líder Pablo Iglesias era, per tant, directe i nítid: si ara no hi torna a haver un govern progressista capaç d'impulsar mesures com aquestes, serà culpa estrictament vostra, per haver-vos-hi negat. I pagareu aquesta culpa el 10 de novembre, quan ens veiem obligats —per culpa vostra— a tornar a convocar els ciutadans a les urnes.

Per posar aquesta pressió damunt d'Iglesias i del seu partit, Pedro Sánchez s'ha armat durant tot el mes d'agost de les seves trobades amb la societat civil, representada per les entitats amb les quals s'ha entrevistat per recollir les seves peticions i suggeriments. Peticions i suggeriments que se suposa que estan recollides al programa de mesures, que per tant es presenta com un document no només del PSOE, sinó del PSOE en col·laboració amb la ciutadania. Iglesias ho té certament malament per contraargumentar, en el poc temps de marge de què disposa, una postura que li permeti desatendre aquesta crida i sortir-ne airós.

En una paraula, el programa de mesures sembla fet per anar a eleccions, però sense que es noti. O que faci l'efecte que, si s'hi va, a eleccions, és a causa de l'ambició desmesurada d'Unides Podem, amb l'objectiu que l'hegemonia del PSOE dins l'espai de l'esquerra espanyola sigui incontestable (ja que aquest és l'únic objectiu de l'ara famós guru de Pedro Sánchez, Iván Redondo). Pel que fa al principal problema polític que segueix tenint al davant, el conflicte amb Catalunya (amb el detonant de la sentència del judici de l'1-O previst per a la primera quinzena d'octubre), Sánchez ofereix nou finançament i, si de cas, recuperació de la part de l'Estatut que es va endur el Tribunal Constitucional, o d'una part d'aquesta part. Només un incís per assenyalar que, en cas que es produïssin, finançament i Estatut tampoc serien negociacions gens fàcils, i menys amb els partits independentistes persistint en la seva guerra particular. El tam-tam del Tsunami Democràtic, que ha començat a sonar a Catalunya sense que se sàpiga massa bé què és (el president del Parlament, Roger Torrent, per exemple, el retuiteja però l'endemà declara a Catalunya Ràdio que no sap de què va), de moment sr sent molt llunyà i molt dèbil des de Madrid.