El serial de Villarejo

EscriptorL'excomissari (i extorturador i exsicari, com a ell li agrada presumir davant dels mitjans) José Manuel Villarejo condensa i personifica millor que ningú la corrupció del sistema polític de 1978. Agent de la sinistra brigada politicosocial, enriquit posteriorment amb empreses tapadora de representació d'artistes o d'exportació d'hortalisses mentre anava construint el seu imperi d'extorsió, i més recentment cervell condecorat de l'operació Catalunya del ministre Fernández Díaz i apunyalador d'una dona per compte d'altri en un assumpte de diners i banyes (amb el 'compi yogui' de la reina Letícia Javier López Madrid i el seu sogre Juan Miguel Villar Mir pel mig), són algunes de les fites del seu depriment currículum, en què la rutinària fórmula presumptament perd tot el seu sentit.

Ara Villarejo és a la presó i pensa sortir-ne aplicant la fórmula d'estirar la manta. No deu tenir present que la seva credibilitat és nul·la, i que, passada la sorpresa inicial del primer dia de publicació, l'arsenal que diuen que té, de gravacions compromeses de personatges del poder, el seu serial per entregues perd tota la tensió narrativa (com sap qualsevol novel·lista o guionista, la reiteració i la previsibilitat maten l'interès de qualsevol relat) i, amb ella, tota l'eficàcia que pugui tenir com a instrument de pressió política. Si topa amb un govern conjurat per aguantar l'envestida, i el de Pedro Sánchez sembla que ho està, el fet que tal o tal altra ministra digués un exabrupte durant un dinar no té cap interès i encara menys cap contingut polític. En lloc d'això, el que apareix és l'efecte d'empatia o identificació amb la víctima: si a tots ens han de perseguir per les coses descomunals que haguem pogut dir un dia o altre de la nostra vida, ningú podrà sortir al carrer, siguem ministres o encofradors. I encara pitjor, l'avorriment anticipat: durarà gaire, això de les revelacions d'aquest subjecte? Si ho fa, ben aviat quedaran reduïdes a l'autoparòdia i seran pastura de mems i acudits de barra de bar.

Ara bé, el que és cert és que el seu contingut dona peu a la reflexió diguem-ne moral, que per molt que alguns diguin el contrari, no es pot ni s'ha de separar dels assumptes públics. Segons es desprèn del serial de Villarejo, molts personatges (mascles, esclar) de la vida pública espanyola tenen problemes seriosos de bragueta, que com sabem està directament connectada amb el cap. Històries de jutges i fiscals del Suprem amb menors en països corcats per la droga i la prostitució, o serveis de prostitutes muntats pel mateix Villarejo per extreure confessions involuntàries a polítics. Tot plegat respira una atmosfera acubada i pestilent, la imatge d'una colla de reprimits sexuals que aprofiten una posició de poder per donar solta a les seves fantasies denigrants i, sobretot, ridícules. Com amb el xat de jutges que insultaven independentistes, algú dirà que es tracta de minories que no representen el conjunt. Però la pregunta és inevitable: en mans de qui o de què hem deixat els poders de la democràcia?