Si falla l'estat de dret
EscriptorLa insensata marxa enrere del Tribunal Suprem en la seva pròpia doctrina sobre els impostos de les hipoteques ha suscitat indignació general: no unànime, certament, perquè sempre hi ha qui està disposat a justificar l'injustificable, començant en aquest cas per certs partits polítics que no tan sols deuen als bancs una part important del seu finançament sinó també la seva mateixa raó de ser. Però sí una onada d'indignació, lògica davant d'un despropòsit d'aquesta envergadura, molt notòria i molt estesa. Bastant més estesa i notòria, en tot cas, que la que ha causat aquest mateix tribunal durant tots els mesos que un dels seus magistrats, Pablo Llarena, ha instruït de forma escandalosament irregular la causa del Procés. Ja sabem que són dues qüestions completament diferents i que només de posar-les una al costat de l'altra ens arrisquem a acusacions de demagògia, però el que es pretén no és comparar-les. Només subratllar que parlem del mateix Tribunal Suprem, i que la perplexitat, la indefensió i la ràbia del ciutadà davant d'un poder de l'Estat que actua de manera injusta són doloroses en qualsevol cas.
No insistirem en el cèlebre poema de Martin Niemöller que se sol atribuir a Bertolt Brecht (“Quan van venir a buscar els jueus, no vaig dir res, perquè jo no era jueu...”) i que sempre se cita en ocasions com aquesta. Però a alguns els ha passat això: mentre han vist persones que entraven arbitràriament en presó preventiva, acusades de delictes que no havien comès, no han dit res perquè consideraven que no els afectava. “Total, jo no soc independentista”, devien pensar. I segur que no són independentistes, però sí que probablement tenen una hipoteca, o pensen tenir-la, o tenen fills que han subscrit hipoteques, etc. I ara sí que posen el crit al cel. Ben fet: mai no és tard per plantar-se davant de la injustícia, però a condició de tenir present que totes les injustícies són igualment injustes per a tothom. I qui diu independentistes empresonats i processats de qualsevol manera, diu també migrants enfonsats dins la mar o tractats com si fossin criminals, diu dones assetjades o violades, diu pensionistes estafats pel sistema, diu famílies desnonades...
En el cas de les hipoteques, no és tan sols que el Tribunal Suprem es doblegui com si fos de goma davant dels interessos de la banca. És que el president del tribunal, Carlos Lesmes, és un enxufat (del PP) que es dedica a col·locar altres enxufats (també del PP) a presidir sales o a instruir causes en què es tracten qüestions particularment sensibles, saltant-se la pròpia normativa interna del tribunal i causant-hi disfuncions d'una gravetat extrema. I quan el Tribunal Suprem d'un país falla, vol dir que falla l'estat de dret. I quan l'estat de dret falla, vol dir que falla per a tothom, no només per a uns o uns altres. Quan l'estat de dret falla, ningú pot sentir-se segur. I per això tothom hauria de reaccionar: quan no som iguals davant la llei, sí que ho som davant de la injustícia.
