Si no volen dir-ne Catalunya

Fins i tot si havia estat pensat per desplegar-lo després a les rèpliques, el discurs de Pedro Sánchez com a candidat a la investidura va ser tan insuls i negligent que per una vegada es va agrair la intervenció del líder del PP, Pablo Casado, perquè va obligar Sánchez a dir alguna cosa més concreta. Començant per Catalunya, perquè, com es va veure, aquesta (per molt que Sánchez s'obstini a amagar-la rere bunyols retòrics com “una Espanya unida en la diversitat de les comunitats autònomes”, o el ja conegut “problema de convivència”) segueix sent la gran qüestió que condiciona i condicionarà la política espanyola, també en aquesta nova legislatura.

Interpel·lat per Casado, doncs, Sánchez va apuntar per on anirà el seu posicionament. Admet l'existència d'un “conflicte polític”, l'inici del qual situa en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut: el famós “cepillado”, en expressió precisament d'un socialista històric, Alfonso Guerra. Va lamentar la “deriva judicial” que ha pres el conflicte, i també que ERC, Junts per Catalunya i Podem siguin “estigmatitzats” pel PP. Tot això, al mateix temps que tornava a presumir del suport donat pels socialistes al 155, com a demostració de la seva lleialtat a Espanya, i mentre implorava a Casado la seva abstenció en un to que en alguns moments era imperatiu i arrogant però que en d'altres feia sortir el complex d'inferioritat que el PSOE sempre ha patit en relació al PP, fins i tot quan es troba reduït a la mínima expressió al Congrés. I per descomptat, sense fer el més mínim esment als quatre diputats independentistes absents perquè són a la presó.

Sí que en va arribar a fer, però, a la sentència del judici del Procés, i en va fer per tornar a suplicar/ordenar a Casado que no el deixés tot sol davant del que tots saben que és una aberració de l'estat de dret, fruit precisament d'aquell 155 tan fervorosament lleial a Espanya. Va descriure l'actuació de l'independentisme l'any 2017 com a “equivocacions” (en el llenguatge del nacionalisme espanyol, prefereixen parlar de delictes i violència) i va ser hàbil definint el PP com a partit d'estat, en contraposició a Ciutadans i “la ultradreta” de Vox, per desequilibrar més el ja prou desequilibrat triplet ultranacionalista.

De tot plegat s'entén que Sánchez pretén abordar la qüestió catalana amb una reforma estatutària per tornar a l'Estatut del 2006 davant d'aquells que defensin la celebració d'un referèndum acordat: és previsible, per tant, que en aquesta discussió navegui la legislatura. Casado, insòlitament lúcid, va subratllar que “el que aquí es lliura és la continuïtat del sistema polític de la Transició”. Si volen eufemismes per no dir-ne Catalunya, potser poden dir-ne així. O també “el desastre del 155”, o bé “les conseqüències d'un judici polític en una democràcia precària”. Poden dir-ne com vulguin, però el problema segueix sent el mateix. Per cert, després de Casado va ser el torn d'Albert Rivera, completament extraviat en la seva retòrica de l'insult, i ja tot va perdre qualsevol interès.