Tossudament asseguts

Tal com era de preveure, una vegada les parts han pres el seu lloc al voltant de la taula de diàleg, ja és bastant més difícil que se n'aixequin. No haurien de fer-ho, perquè ha costat tant que arribem a veure les imatges de bona disposició per les dues bandes que vam veure dimecres, que ara engegar-ho tot a rodar seria afegir un nou fracàs al munt de fracassos que ja s'han col·leccionat. Sovint se li critica a l'independentisme que el camí de la confrontació no l'ha dut enlloc, i en part és cert, però encara ho és més que, a l'estat espanyol, el camí de la repressió i de la llei mordassa només l'ha dut al deteriorament intern i al desprestigi davant de la comunitat internacional. Potser no és l'indicador més ortodox, però una demostració del sentit de la taula de diàleg són les valoracions dels expresidents González i Aznar: el primer intenta tranquil·litzar les files del nacionalisme espanyol afirmant que amb la reunió “no ha passat res” ni és previsible que passi en les successives edicions. El segon, en canvi, intenta esvalotar aquestes mateixes files proclamant que la mera existència de la taula de diàleg és un fet “devastador” per a Espanya. Si hem retrocedit tant que la gran notícia és que dos governs s'asseguin a parlar és a causa de les forces reaccionàries de sempre, i també del seguidisme que n'ha fet el PSOE massa vegades durant massa temps. Ara, però, se li ha de reconèixer també al PSOE el fet d'haver trencat el bloc del 155: per conveniència, dirà algú, i no per convicció. Però és que segurament d'això es tracta.

Torna a treure el cap el record del dirigent comunista italià Enrico Berlinguer i el malnom amb què se'l coneixia, culo di ferro. Era una manera de descriure la seva actitud de no aixecar-se mai d'una taula de negociació, i d'esgotar-la fins a les darreres possibilitats a la recerca d'un acord. Berlinguer estava convençut que la principal qualitat d'un polític no havia de ser tant la brillantor intel·lectual com la capacitat d'arribar a acords. La seva flexibilitat, en definitiva. Berlinguer lligava així d'alguna manera amb la idea del sociòleg Max Weber sobre l'ètica de la responsabilitat: segons Weber, el criteri que ha de seguir un polític en la presa de decisions ha de ser tenir present les seves conseqüències. I contraposa aquesta ètica de la responsabilitat a l'ètica de les conviccions, que es basa en principis ideològics rígids i inamovibles. Els representants del govern d'Espanya no tenen manera de fer mitjana entre les exigències catalanes i les de l'extrema dreta. Els del govern de Catalunya no en poden fer entre el rastre de devastació (aquest sí) que ha causat la repressió en els darrers anys i la llista de 44 punts de Pedro Sánchez. Les dues parts hauran de cercar obrir plegades un camí que encara ningú ha recorregut, que és el de la reformulació de l'ordenació territorial de l'Estat en conjunt, i el de la relació entre Catalunya i Espanya en particular. Sí que serà llarg, i caldrà romandre tossudament asseguts a la taula, ara per dialogar i després per negociar.