(Un altre) xoc d’impotències
Una vegada més, la inhabilitació del president Torra ens posa davant d’una realitat que podria ser risible (de fet ho és, pel caràcter decididament esperpèntic de tot plegat), però que deixa de fer gràcia quan recordem que el que ens mostra és un Estat en què els drets i les llibertats dels ciutadans no estan degudament protegits ni garantits. En efecte, que un president de la Generalitat sigui destituït, i una legislatura avortada, per una qüestió tan nímia com la de la ja famosa pancarta, repugna el sentit comú de qualsevol demòcrata. Si, a més, tenim en compte quin és l’historial del conflicte entre Catalunya i Espanya, i resulta que ens trobem en un moment que se suposa que vol ser de distensió i diàleg, aleshores ja tot es torna completament incomprensible. Des d’un mínim de racionalitat, si més no.
Però poques coses en són ja, de racionals, en aquesta disputa. La justícia espanyola (aquesta vegada a través del seu Tribunal Suprem), per si algú n’esperava una altra cosa, reincideix en la seva voluntat d’actuar d’ariet d’un nacionalisme d’estat obtús i recalcitrant, amb arrels històriques que li confereixen connotacions directament racials, o etnicistes. Dir que no es respecta la separació de poders no deixa de ser un eufemisme elegant quan una part important de la cúpula judicial no tan sols treballa contra l’independentisme català, sinó també contra l’actual govern d’Espanya, que veu com a espuri. No s’han d’oblidar les paraules d’Ignacio Cosidó, exsenador i ex director general de la Policia amb el PP, sobre controlar la justícia “pel darrere” (Cosidó és actualment investigat dins les derivades del cas Kitchen, per les pressions exercides sobre el govern d’Andorra des de les clavegueres de l’estat espanyol). Hi ha a Espanya unes elits (i unes estirps) que consideren, com va dir fa poc Pablo Iglesias, que les institucions són seves. I és possible que en bona mesura sigui així.
Al mateix temps, la presidència de la Generalitat també és una institució, la més important de l’autogovern de Catalunya. Un president de la Generalitat, com ha suggerit Artur Mas, pot posar el càrrec en risc a canvi d’alguna cosa que es pugui considerar significativa: en el seu cas va ser el 9-N, en el de Carles Puigdemont, l’1-O. Negar-se a despenjar una pancarta reivindicativa de la façana de Palau, per acabar despenjant-la amb un retard diguem-ne estratègic de tres dies (el temps just per poder dir que s’ha desobeït), no és un fet que es pugui considerar significatiu de res en particular. Un president de la Generalitat és, certament, una institució que no hauria de ser violentada per poders externs, però que tampoc hauria de ser utilitzada per fer gestos no ja simbòlics, sinó d’aparador, que només serveixen per guanyar-se l’aplaudiment dels propis partidaris i convençuts. Una vegada més, el conflicte entre Catalunya i Espanya mostra el xoc de dues impotències: la del repressor que no se n’acaba de sortir i la del reprimit que no sap com sortir-se’n.