09/11/2020

De vàndals i arquebisbes

Aquest diumenge, com ja sap més o menys tothom, el Palau de la Generalitat va ser objecte d'un atac vandàlic, però d'un vandalisme insòlit. Per dos motius: pel fet mateix d'atacar el Palau i per la inacció dels agents dels Mossos que van presenciar els fets sense practicar cap detenció i ni tan sols cridar l'atenció als vàndals. Després, a mesura que han anat passant les hores i els dies, criden l'atenció més coses: els autors de l'atac afirmen que són treballadors d'una marisqueria, “desesperats” per les restriccions sanitàries que afecten l'hostaleria i la restauració. La desesperació, tanmateix, no els va impedir dur la seva penosa ràtzia contra el Palau perfectament organitzada i preparada. Bosses plenes de pintura vermella, preparades per ser usades com a projectils que es van estampar a la façana de l'edifici amb una energia i una eficàcia remarcable: en cosa de tres minuts va quedar tot fet una porqueria, amb un acarnissament especial per a la cèlebre pancarta en defensa de la llibertat d'expressió, que li va costar la inhabilitació al president Torra. Els vàndals no tan sols van difondre el tipus de desinformació que coneixem prou, acusant el Govern d'un ofec econòmic que en cap cas no era la voluntat d'aquest ni de cap altre govern (podem criticar els governants, però cobrir-los d'acusacions sense sentit no ajudarà a superar la pandèmia), sinó que la seva bretolada va quedar impune. Els Mossos van dir després que havien denunciat quatre persones pels fets (n'hi havia vuit o deu), però la seva inhibició en l'assumpte, i la fredor d'Interior, ha estat diguem-ne que sorprenent. La sospita que es tracti d'alguna cosa més que de restauradors emprenyats és com a mínim raonable, i el fet, a més de lamentable en tots els seus aspectes, és significatiu de com alguns han degradat conceptes fonamentals per a la democràcia com la desobediència civil o la protesta ciutadana.

Encara ho és més, de sorprenent, que els actes antisocials estiguin protagonitzats per les jerarquies eclesiàstiques, però això és el que ha fet l'arquebisbat de Barcelona, amb el pretext d'una beatificació a la Sagrada Família. És de suposar que al beat no li hauria sabut greu esperar mig any més, posem per cas. Però sobretot, en un moment d'emergència sanitària i d'una paràlisi social que no cal descriure, una concentració de sis-cents persones en un mateix recinte constitueix una irresponsabilitat, una provocació i un acte d'exhibicionisme que desprèn arrogància i prepotència per totes bandes. Sobretot quan, davant de l'obvi greuge comparatiu que s'ha denunciat des de la cultura (teatres, cinemes, auditoris i sales de concerts tancats i barrats), l'arquebisbe Omella encara té la indelicadesa d'argüir que el culte és un bé essencial, “cosa que la cultura no té”. Segur que l'arquebisbe coneix les epístoles de sant Pere. A la primera, a les recomanacions als fidels, s'hi pot llegir. “I tots, els uns envers els altres, revestiu-vos d'humilitat, perquè Déu resisteix els superbs i, en canvi, dona gràcia als humils”.