Violència extrema
No tinc cap motiu per dubtar de la paraula ni de Marta Rovira ni de Mireia Boya. Totes dues són persones que defensen posicionaments polítics amb els quals, lògicament i legítimament, com s’ha de dir sempre ara, es pot discrepar o coincidir, però no tinc notícia que hagin estat mai enxampades mentint públicament. El mateix puc dir de Rafael Ribó, que porta tretze anys exercint amb pulcritud el càrrec de síndic de greuges, i que ha sortit a matisar-les sense desmentir-les, en contra del que ha publicat certa premsa.
Tinc en canvi tots els motius necessaris per dubtar absolutament de la paraula de Rajoy, Méndez de Vigo, Zoido o Sáenz de Santamaría, perquè els he vist i sentit mentir en públic en multitud d’ocasions, i sobre qüestions extremadament delicades. Amb menció especial per a Rajoy, perquè és el president del govern d’Espanya i perquè tothom sap (i aquí tothom inclou jutges, fiscals i policia) que ha mentit en totes les situacions i sobre tots els temes imaginables, des de la catàstrofe del Prestige fins a la demostradíssima caixa B del PP i els sobresous en negre que ell mateix es va embutxacar, defraudant així Hisenda i les obligacions més elementals que comporta el seu càrrec. I la confiança dels seus electors, per descomptat, tot i que ells s’estimin més no donar-se per al·ludits.
De manera que, si es tracta de la paraules de les unes contra la dels altres, no tinc cap mena de dubte sobre a qui he de creure. Que estem en campanya? I tant, plena campanya, i més que ho serà en les properes setmanes. Una campanya amb set consellers i el vicepresident del govern legítim de Catalunya a la presó i quatre consellers més i el president a l’exili (estada forçosa, si ho preferiu) a Brussel·les, a més de dos ciutadans, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, també empresonats: tots ells per cap altre motiu que per les seves idees polítiques. Convé recordar-ho cada dia, no fos cas que arribéssim a normalitzar aquesta situació. L’ésser humà s’acostuma a tot, i quan ha estat vexat i apallissat, encara més. Però la situació és que l’estat de dret i les llibertats civils han estat fets a bocins a Catalunya i a Espanya, i que això ho ha fet el mateix Estat des dels seus diversos poders.
Ens trobem, doncs, en un context de violència extrema: violència política, violència jurídica i legal, violència institucional, violència verbal i violència intel·lectual. En un context així, la violència física no passa de ser una opció més (sobretot quan ja s’ha produït una vegada, com va passar l’1-O), i els advertiments de Rovira i Boya sobre com vam estar de prop de tornar a patir-la en un grau encara més elevat mereixen tota la credibilitat. Si es reserven més informacions sobre la qüestió per anar-les revelant al llarg de la campanya quan ho considerin oportú, tenen tot el dret a fer-ho. Però que com a ciutadans estem exposats a una democràcia en fallida i a un estat repressor i violent seria una ingenuïtat perdre-ho de vista ni un sol dia i, sobretot, en el moment de dipositar el vot.