Arreglar l’audiovisual (amb pocs diners)
BarcelonaSi l'audiovisual català recaptés un euro cada cop que diuen que es tracta d'un sector estratègic, nedaria en l'abundància i les sèries més cares d'Europa es farien a Barcelona. Però com que això no passa, un minut de Merlí costa 4.000 euros, mentre que un de les sèries de Movistar en costa 12.000. PROA –la federació que aplega els productors catalans– ha celebrat aquesta setmana una trobada amb representants dels partits polítics amb representació al Parlament. És la quarta des del 2013. Les bones paraules s'han tornat a repetir. També els compromisos vagues. Però el cert és que el sector es dessagna i no hi ha un pla ambiciós que, des de l'esfera pública, treni una política transversal.
El més raonable seria injectar diners en el sistema, des del convenciment que la inversió retorna amb escreix, crea llocs de treball qualificats i de futur i, a més, deixa un pòsit cultural. Però d'una Generalitat en fallida només se'n poden esperar pedaços. Tot i que hi ha mesures de cost zero, o quasi, que podrien ajudar el sector.
La més òbvia és la repensada del model de la Corporació. L'estructura actual hipoteca la seva capacitat de ser el motor de l'audiovisual que li demana el Parlament, ja que el capítol de personal consumeix la principal partida del pressupost. S'ha de poder fer un pla a mig termini, perquè no resulti traumàtic per als seus 2.300 treballadors, que alliberi part d'aquest pressupost per al capítol de compres. TV3 ha de produir molt internament, però s'ha de distingir entre el ferro i el talent creatiu. Que tingui els millors periodistes, guionistes, realitzadors, productors, sí, però hi ha determinats llocs de feina que –per imprescindibles que siguin– no generen valor afegit. Menys encara a l'any 2020.
Una segona mesura és una articulació millor de l'audiovisual. Cada terra fa la seva guerra: el cinema, els telefilms, les sèries, els programes, els nous espais digitals, els podcasts, els doblatges... Sovint, cada subsector té la seva finestra per anar a reclamar ajuts a l'administració. Però la dispersió fa que aquests diners, més enllà d'alleujar els comptes d'unes quantes empreses, no acabin servint per ajudar a estructurar el sector. En els últims anys ja s'ha reduït l'efecte repartidora i les inversions públiques són més afinades. Ara bé, encara som lluny de tenir un audiovisual que avanci orgànicament. Dissabte vaig tenir l’honor de moderar una de les taules del Miniput, amb representants de Betevé, TV3 i TVE. Les tres entenen que vivim en una era en què la col·laboració és un valor. Però tot plegat encara depèn massa de les bones sintonies personals que fan agafar el telèfon i trucar a aquell conegut. ¿Quan hi haurà una reunió regular dels agents que se senten dins del paraigua de l’audiovisual català?
