Segons que curen
Qualsevol esport individual com el meu, les curses de muntanya, necessita una infraestructura de treball d’equip al darrere perquè l’atleta pugui assolir amb èxit els objectius. En la preparació de les proves, jo planifico el pla de treball previ i com les afrontaré amb el meu entrenador, la dietista, el metge i el fisioterapeuta, i juntament amb les persones més properes emocionalment a mi construïm un camí que és el que m’ajudarà a arribar fins a la meta.
Tot i aquest treball en equip, durant la cursa corro sola i prenc les meves decisions. La gran majoria, consensuades abans. Però qui ha de controlar les emocions i les forces, gestionar el menjar i la beguda, superar les baixades psicològiques i administrar els moments d’eufòria soc jo, sense ningú al meu costat que m’hi ajudi en aquell moment. Aquesta soledat és un dels al·licients de la major part dels esports individuals, però a la vegada també és la seva gran duresa.
En les proves importants acostumo a tenir part del meu equip repartit per punts estratègics permesos per l’organització. Aquests punts són clau. No tant pel menjar i la beguda que em tenen a punt perquè faci canvi de bidons i agafi aquell aliment precís. Aquest intercanvi fugaç de pocs segons té una importància de dimensions incalculables.
Jo sé que al quilòmetre disset i al trenta-vuit, per exemple, hi haurà algú esperant-me, una persona pendent de mi, de la meva cursa, de com em trobo. Ens veurem, com a molt, vint-i-cinc segons des que em veu arribar, comença a animar-me, em dona les coses, continua animant-me i em veu marxar mentre segueix animant-me. Però aquests vint-i-cinc segons provoquen que jo ja porti uns quants quilòmetres pensant en què li diré i què em tindrà preparat, i quan l’hagi deixat enrere, en els quilòmetres següents, el meu cap i l’estat d’ànim estaran ocupats amb aquesta trobada efímera però reconstituent.
Per acabar, m’aniré acostant a la meta i, sobretot si ha estat un dia llarg i dur, el cansament i l’emoció em tallaran la respiració per uns instants, fins que m’obligui a calmar-me i a mantenir la concentració fins a l’última recta abans de l’arc d’arribada. Allà sí que em deixaré anar i les últimes passes per sobre de la catifa blava o vermella seran a càmera lenta.
Creuaré la meta i el seny que he mantingut fins allà es desmuntarà, segurament cauré a terra, exhausta, emocionada, destrossada... però em recollirà una abraçada d’alguna persona del meu equip, i aquells segons, juntament amb els vint-i-cinc dels avituallaments, són els que ho curen tot.
