Segrest alimentari

A l’escola tots estan contents. Menys ella. Al menjador s’amaga menjar a les butxaques per portar - lo a casa. Al pati dissimula quan busca dins les papereres. I als seus companys i companyes els menteix i els diu que no, que les seves galetes no són del Banc d’Aliments. És l’única que no vol que arribin les vacances.

Com la nena d’aquesta història, sabem molt bé que important que és menjar a l’escola per a molts infants a Catalunya, per la situació de pobresa de la seva família. I, com deien dimecres passat a la presentació de l’informe Fam oculta a Catalunya, elaborat per les Entitats Catalanes d’Acció Social, és urgent garantir a tots els nens i nenes l’opció de menjar a les escoles. Tant perquè l’alimentació és un dret fonamental com perquè, segons Càritas, “quan una persona té menys capacitat econòmica adapta el seu pressupost dedicat a alimentació canviant d’hàbits i comprant productes de més mala qualitat i menys preu”. I això comporta que el que dinen o sopen a casa és una dieta poc adequada, molt semblant al menjar hipercalòric del fast food. Finalment, encara que tinguin menjar a taula, pateixen una malnutrició que es coneix com a fam oculta : una carència de vitamines i minerals essencials que pot afectar el seu correcte desenvolupament físic i mental.

Efectivament, les persones que es troben en una situació de risc de pobresa (un 19,2% segons l’informe de l’Idescat presentat també la setmana passada) són el grup amb més possibilitats de patir aquesta classe de malnutrició -que a escala mundial afecta 2.000 milions de persones-. I és que amb pocs recursos és difícil garantir-se una dieta sana i variada. Tampoc les respostes més generalitzades per pal·liar la pobresa alimentària, com ara els bancs d’aliments, són bones per garantir aliments fonamentals com fruites i verdures fresques amb equilibri i varietat. (Un altre dia podríem discutir si això és un problema de logística o bé d’interessos de la indústria agroalimentària que hi ha darrere de bona part d’aquestes fórmules d’ajut.)

Però, i això ho va explicar molt lúcidament el Dr. Lluís Serra, els riscos de patir aquestes deficiències alimentàries augmenten proporcionalment en la mesura que els nostres hàbits alimentaris s’allunyen de la dieta mediterrània. Aquí hi conflueixen més factors que no només l’econòmic, com ara la globalització i uniformització dels menús, la pèrdua de coneixements culinaris i dietètics o la disponibilitat de temps. De fet, algunes de les xifres que es van donar en la presentació de l’informe són certament preocupants. ¿Sabien que només un terç dels nens i nenes i dels adolescents mengen prou verdures? ¿Que un terç de tots ells només consumeixen els magnífics llegums com a molt un cop a la setmana? ¿O que unes enquestes universitàries van detectar que al voltant del 90% dels estudiants tenen un consum excessiu de carn i derivats carnis i un 95% una dieta excessiva de greixos i dolços?

Arribats a aquest punt, quan ressonen al cap les aproximacions que va donar el Dr. Serra indicant que la fam oculta pot haver passat d’un 4% de població afectada l’any 2002 a un 8% actualment, cal preguntar-nos si aquests canvis de dieta són decisions voluntàries de la població o són canvis induïts. És a dir, ¿patim un cert segrest alimentari que ens emmalalteix?

Que sigui més fàcil comprar aliments altament processats o carregats d’oli de palma o carn industrial produïda a partir de soja sud-americana que no pas verdures de proximitat i de temporada no és una qüestió atzarosa ni de regles justes de mercat. Al contrari. Que la dieta mediterrània representi un cost extra de més d’1,2 euros per dia que una dieta no saludable és -com diria Machado- una confusió (volguda) entre valor i preu. Hem de pensar que aquest menjar barat no el paguem només quan el comprem. El paguem tres cops més: el paguem amb els nostres impostos, ja que, segons Grain, un 60% dels ajuts de la política alimentària comuna acaben directament o indirectament afavorint el model de l’agroramaderia industrial; el paguem amb diners públics per resoldre problemes d’aquesta mena de fàbriques de producció de menjar (com a exemple, la Generalitat té una despesa aproximada de 6 milions d’euros a l’any per abastir amb aigua potable la població afectada per aigües contaminades per la indústria agroramadera); i el paguem per combatre problemes de salut per excessos com l’obesitat o deficiències alimentàries com la fam oculta.

De fet, l’informe no hi fa referència però m’aventuro a proposar un nou enfocament metodològic per analitzar aquesta problemàtica poc coneguda. ¿Creix la fam oculta en la mateixa mesura que creixen els beneficis de l’agroindústria? I, per tant, ¿creix la fam oculta en la mesura que disminueix la capacitat de produir, amb la nostra pagesia, aliments per a la població local?

Aquesta mena de fam per mancances és oculta però visibilitza molt bé una deficiència greu de sobirania alimentària.