Segrestats pels fons voltor
Fa uns dies va concloure el que possiblement és el judici més complex de la història entre un país sobirà, l’Argentina, i els seus creditors (entre els quals hi ha un grup de fons d’inversió lliure nord-americans) amb la ratificació d’un acord entre les dues parts per part del Senat argentí. La resolució va ser una notícia excel·lent per a un grup reduït d’inversors amb molt bons contactes i nefasta per a la resta del món, sobretot per als països que afrontin crisis de deute en el futur.
A finals del 2001, durant la catastròfica depressió que va assolar el país, l’Argentina va incórrer en una suspensió de pagaments de préstecs per valor de 132.000 milions de dòlars. El seu PIB va caure un 28%, la pobresa va arribar a afectar un 57,7% dels argentins i la taxa d’atur es va disparar fins a ultrapassar el 20%. La situació va desembocar en disturbis i enfrontaments en què van perdre la vida 39 persones.
L’Argentina, incapaç de pagar als seus creditors, va reestructurar el seu deute en dues rondes negociadores. En virtut d’un acord, es va reduir en dos terços el valor dels bons, però es va establir un mecanisme segons el qual s’efectuarien més pagaments quan l’economia del país es recuperés, cosa que va succeir. El 93% dels creditors van acceptar aquest acord.
Entre la petita minoria que es va negar a acceptar-lo hi havia inversors que havien adquirit una gran part dels seus bons a un preu molt rebaixat força més tard que el país entrés en suspensió de pagaments i fins i tot després de la primera ronda de reestructuració. Aquesta mena d’inversors s’han guanyat el nom de fons voltor a base d’acaparar deute que difícilment es podrà saldar per, tot seguit, pressionar els deutors per arribar a un acord sovint amb l’ajut d’advocats i lobistes.
Algunes de les empreses implicades són els fons voltor de més anomenada, com ara NML Capital (filial d’Elliott Management, un fons d’inversió lliure codirigit per Paul Singer, un benefactor molt destacat del Partit Republicà), Aurelius Capital i Dart Management. NML, que en la causa contra l’Argentina era qui reclamava una quantitat més elevada, era el demandant principal en l’acció col·lectiva d’un grup de creditors als tribunals federals de Nova York.
Durant molt de temps l’Argentina es va negar a pagar als creditors recalcitrants i els fons van intentar canviar la postura del país de mil maneres. En un moment donat, fins i tot van fer que s’intervingués un emblemàtic vaixell argentí a Ghana.
Més endavant, una sentència dictada el 2012 pel jutge Thomas Griesa del Tribunal del Districte Meridional de Nova York va posar el litigi de cara per als fons voltor en establir que l’Argentina havia d’eixugar íntegrament el deute, cosa que costaria al país 4.650 milions de dòlars. Segons els nostres càlculs, NML, per exemple, obtindria una rendibilitat total del 1.500% respecte de la seva inversió inicial, gràcies als baixos preus a què havia adquirit el deute i a un tipus d’interès “compensatori” del 9% al qual tenia dret d’acord amb la legislació de Nova York.
La sentència, que es va fer efectiva el 2014, també va tenir una altra conseqüència: Griesa va emetre una ordre que prohibia a l’Argentina pagar als creditors que haguessin acceptat l’acord de reestructuració fins que hagués eixugat íntegrament el seu deute amb els fons voltor. El jutge va donar als voltors l’arma que necessitaven: o bé l’Argentina els pagava el que reclamaven o bé incomplia l’acord de reestructuració que havien negociat, cosa que enfonsaria la credibilitat del país i n’amenaçaria la recuperació.
L’Argentina ha acabat donant el vistiplau a unes condicions semblants a les que va fixar Griesa. NML rebrà aproximadament la meitat de l’import total de l’acord: uns 2.280 milions de dòlars a canvi d’una inversió que volta els 177 milions, i obtindrà una rendibilitat del 1.180% (les costes processals dels voltors també corren a càrrec de l’Argentina).
El sistema financer internacional pagarà un alt preu a causa d’aquesta resolució, que encoratja altres fons a negar-se a arribar a acords i fa pràcticament impossible una reestructuració del deute. Per què haurien d’acceptar una quitança els creditors si poden esperar i obtenir rendibilitats exorbitants amb una inversió modesta?
En certs sentits, l’Argentina era un cas atípic. Va lluitar amb agressivitat per obtenir les millors condicions del conjunt de creditors inicials, preparant el terreny per a una recuperació espectacular: des del 2003 fins al 2008, quan la crisi financera mundial va ficar-se pel mig, el país va créixer un 8% anual de mitjana i l’atur va passar de superar el 20% al 7,8%. Finalment, els creditors que havien acceptat la reestructuració inicial van recuperar el valor íntegre del principal i fins i tot van obtenir un 40% addicional.
La majoria de països es deixen intimidar pels creditors i accepten el que els reclamen. Sovint, això té conseqüències devastadores. Segons els nostres càlculs, d’ençà del 1980, el 52% de les reestructuracions de deute públic amb creditors privats han derivat en una altra reestructuració o una suspensió de pagaments durant els cinc anys següents. Grècia n’és l’exemple més recent: va reestructurar el seu deute el 2012 i, tot just uns quants anys després, torna a necessitar desesperadament un altre alleujament.
Quan es parla de països escanyats pel deute, com Grècia o l’Argentina, és habitual sentir l’expressió “risc moral”. Amb aquest terme es fa referència a la idea que permetre als països (i a les empreses o les persones) renegociar i rebaixar els seus deutes no fa més que reforçar els comportaments dilapidadors que els han portat a endeutar-se en un primer moment. Val més que el deutor hagi de suportar la desaprovació i les dures conseqüències dels seus actes. Però l’acord de reestructuració de l’Argentina contrarestava el risc moral premiant els inversors que havien fet apostes modestes i obtenien rendiments enormes.
El Regne Unit i Bèlgica han declarat il·legals alguns tipus de demanda utilitzats pels fons voltor. I si bé molts països disposen de legislació en matèria concursal, no existeix un marc equivalent que reguli les fallides d’estats, ni tan sols res que s’hi assembli remotament. L’ONU ha pres la iniciativa per omplir aquest buit i, com posa de manifest el cas argentí, avui dia aquest esforç és més important que mai.
Martin Guzman, investigador de la Universitat de Colúmbia, és coautor d’aquest article
