Seguiu enganxats al futbol?
BarcelonaQuants de vosaltres heu deixat de mirar els partits del Barça darrerament? O el futbol en general? Fa temps que percebo en l’entorn més proper que moltes persones han situat els partits del Barça fora de les obligacions setmanals i han trencat així amb un fidel costum sacralitzat durant dècades. Fa temps que dono voltes a aquesta idea perquè m’ha passat a mi mateix: aquell pessigolleig previ als partits ha desaparegut i ara és més una obligació professional que un plaer. Però és que durant les últimes setmanes alguns amics em verbalitzaven el mateix, i fa poc l’amic i periodista Sique Rodríguez reflectia aquesta idea a través del Twitter.
És difícil saber el perquè d’aquest desenamorament, d’aquesta indiferència, però està clar que hi han convergit diferents factors. El joc del Barça hi ajuda, sense cap mena de dubte. Dissabte contra el València en vam tenir un nou episodi. El fet que no hi hagi públic als estadis també, tot és massa neutre, sense la dosi de passió que ho feia imprescindible, gairebé addictiu. La proliferació d’altres plataformes que competeixen amb el futbol –¿quants han preferit la sèrie en família al partit?– és un altre motiu. El distanciament també té a veure amb el moment que viu la societat, submergida en una pandèmia que ha canviat els nostres hàbits, valors i sobretot prioritats. El futbol sempre havia estat la cosa més important d’entre les menys importants. Ara hi ha massa urgències vitals per anteposar-lo a tot. A molta gent el futbol no li està funcionant com a antídot, no és l’evasió als problemes del covid i la crisi que tots plegats vam pregonar a la primavera. Fa uns dies, en una entrevista a l’Sport, el periodista i escriptor Miqui Otero definia el futbol com "un fet col·lectiu" en què quedar per veure el partit entre amics es converteix en "ritual" que fa que "les nostres vides" siguin "més plenes". Ara ni això. El futbol s’ha tornat un ritual gairebé solitari, lluny d’abraçades i salts, més fred i menys socialitzador. Una sensació que també perceben els mateixos futbolistes amb els estadis buits i silenciosos.
Òbviament sé que no es pot generalitzar, que a molts fervents seguidors el futbol els segueix regint la vida, però pels inputs d’uns i altres, crec que aquesta desafecció no és un fenomen puntual. El futbol pandèmic ha perdut encant. El Barça també. La feina del proper president no serà només evitar la fallida del club, serà sobretot un treball emocional perquè els aficionats que han perdut la passió recuperin el pessigolleig que el futbol i el Barça els provocava.
