Sembrar sal

Hi ha un component sanguini en la política espanyola que perdura en la història i no caduca amb el canvi generacional. Un aire napolità de crit punyent, dolorós, una llista d’infidels i un duel entre la dreta i l’esquerra extremes deformades al Callejón del Gato.

A la política espanyola li agraden els crits a l’hemicicle, els adjectius tremebunds, les acusacions de traïció i tirar-se el nom dels morts pel cap. L’ambient és especialment innoble quan la dreta passa a l’oposició i s’arriba al límit d’haver de sentir com s’utilitzen les víctimes dels terroristes d’ETA contra el govern socialista la mateixa setmana del vintè aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch. La mesquinesa hauria d’avergonyir uns polítics incapacitats per al pacte, per al diàleg, i incapaços de fer treves de demagògia ni tan sols quan el país està en flames.

Aquest ha sigut el to del Congrés de Diputats una setmana més, amb el PP renovant l’error de les llistes de firmants contra la diversitat de les llengües sense haver après de l’error de les firmes contra Catalunya per impugnar l’Estatut. Llistes contra els infidels que pretenen preservar la llengua catalana a l’escola posant en risc el castellà. Llistes que obvien que la realitat és una societat majoritàriament castellanoparlant al carrer, als mitjans, a la justícia i al pati de l’escola.

El PP continua atrapat per Vox i per Aznar, que dilluns acusava al PSOE de ser “una plataforma de Podem” i a Sánchez de “tonto útil”, i comminava Casado a “exercir els galons”. Excitava així un PP desenfrenat contra la normalització de Bildu i d’ERC en la política espanyola a través dels acords amb el PSOE pels pressupostos.

Acceptar la participació institucional de l’independentisme democràtic no entra en els plans del PP, sempre irat i traumatitzat quan abandona el poder perquè els ciutadans el conviden a exercir l’oposició, i incapaç de cooperar de manera responsable sigui quin sigui el cost. Però el PP no està sol contra Bildu, sinó acompanyat de la vella guàrdia del PSOE, representada per velles glòries com Alfonso Guerra, que diu que representa aquells a qui se’ls fa “un nus a la gola per cridar «Amb Bildu, no!»” Guerra il·lustra que la vellesa no protegeix de l’estupidesa, i políticament representa el jacobinisme superb i paternalista que ha asfixiat el catalanisme moderat i ha convertit la meitat de catalans en sobiranistes que no veuen altra opció que girar l’esquena a un Estat arnat per aconseguir sobreviure.

De l’‘arrebato’ a l’arravatament

L’ arrebato de la política espanyola ha tingut aquesta setmana la rèplica al govern català.

Mal negoci una coalició a tres mesos d’unes eleccions, i amb un vicepresident exercint de president amb el complex que qualsevol gest de lideratge li serà retret pels socis com una usurpació del càrrec de l’enèsim represaliat. Aquests dies, més que mai, queda en evidència que el gest d’immolació del president Torra podia ser estètic, però ni útil ni positiu per a un país que s’enfonsa en una crisi greu i que reclama gestió intensa, responsable i poc agraïda.

Ni els canvis a Treball anunciats amb nocturnitat, ni les filtracions interessades de part del Govern d’un tema clau com és la desescalada, ni les cadires buides en les reunions de feina són tranquil·litzadores per a una ciutadania al límit econòmic i psicològic.

Després d’una mala collita

L’avi Vila Miralles li va fer una proposta quan va acabar el batxillerat. Li regalaria un teler o una moto. El jove Antoni Vila Casas va triar el teler i venent teles es va comprar una Montesa.

L’entrevisto dimecres en el principal d’una esplèndida casa modernista, que acull la seva fundació i una part de l’extensa col·lecció. És l’últim burgès. Va fer fortuna a la indústria farmacèutica i ha dedicat els últims vint anys a col·leccionar art català i al mecenatge en la salut i la cultura. A l’entrada, un llibre il·lustrat per Miquel Barceló, l’ Aurea dicta, obert per una cita de Sèneca. La c de constància diu que “també s’ha de sembrar després d’una mala collita”. S’ha de tirar endavant, però des de l’antiguitat una de les tràgiques condemnes ha sigut sembrar amb sal. És moment de reconstruir el país i els ciutadans ho saben. Ho saben els autònoms que no facturen i paguen impostos, el personal sanitari al límit, els restauradors i els comerciants que no podran tornar a apujar la persiana, la gent de la cultura que malviu, els joves que s’esforcen per complir normes no sempre encertades. ¿Ho saben també els nostres governants?