Sempre a favor de les víctimes
Netflix acaba d’estrenar la minisèrie Unbelievable, que a la versió espanyola de la plataforma han traduït per Creedme. Millor l’original, perquè aquest increïble fa referència justament a la perplexitat que provoca el desenvolupament d’una investigació policial basada en fets reals.
L’any 2008 una noia de Lynnwood, a l’estat de Washington, va denunciar una violació, però els policies que van portar el seu cas no la van creure. El primer episodi de la sèrie, totalment diferent dels posteriors, és el retrat perfecte de tot el que es fa malament a nivell policial amb una víctima de violació: sospitar de la seva conducta fruit del trauma que ha patit, culpabilitzar-la pel seu comportament, exigir-li un relat perfecte que se li fa repetir desenes de vegades, consultar el seu historial personal per valorar la seva credibilitat, posar la víctima en conflicte amb el seu entorn, sotmetre-la a interrogatoris agressius i amenaçar-la davant possibles contradiccions fins al punt que la pressió la fa desistir i declarar que la violació no ha existit. I això no és un espòiler. És el motor que posa en marxa tot l’engranatge dels set episodis següents.
Aquesta minisèrie no és només el relat d’una investigació complicada per descobrir un violador reincident. Unbelievable és gairebé un manual d’instruccions per com entendre i tractar les dones que han patit una violació o un abús sexual. La sèrie, en què tant en la creació com en la producció i la direcció hi han intervingut dones, sempre es posa al costat de les víctimes.
A diferència de moltes altres sèries que se centren en investigacions sobre violacions, aquesta s’allunya del relat morbós i mai cau en l’esteticisme de les escenes violentes ni en la fascinació per la conducta del violador. Però la narració tampoc és sentimentalista ni indulgent amb les víctimes. Al contrari: el que fa impactant Unbelievable és la fredor en la seva narració visual, gairebé pròpia del reporterisme. Les víctimes són observades sovint amb uns plans frontals una mica distants i freds que transmeten la seva situació de vulnerabilitat i dolor, per més que, en alguns casos, elles s’esforcin a fingir que estan millor del que estan.
Durant set capítols la conducta de les dues inspectores de policia, que assumeixen la investigació amb un rigor i professionalitat exquisits (fantàstiques les actrius Merritt Wever i Toni Collette), contrasta amb el que hem vist al primer capítol. Paral·lelament anirem sent testimonis de l’estigmatització i enfonsament de la primera víctima, a qui ningú creu. El penúltim episodi és millor que el final, però Unbelievable és una minisèrie imprescindible: per l’interès indubtable que genera la trama, per com posa en valor la perspectiva de gènere com a eina determinant per resoldre el cas i, sobretot, per com explica a l’espectador què vol dir el respecte per les víctimes d’una violació.
