17/1: Sempre els límits

Catalunya té competència exclusiva en cultura, però el Tribunal Suprem diu quines obres d’art comprades per la Generalitat han de sortir dels seus museus. Les juntes de tractament de les presons tenen la competència de proposar el tercer grau per als presos i el Servei de Classificació la de resoldre’l, amb criteris tècnics, però el Tribunal Suprem diu a quins presos es pot aplicar i a quins no. El govern de Catalunya pot convocar eleccions al Parlament, però quan per raons sanitàries creu que ha de canviar-ne la data ràpidament salta un ministre del govern espanyol dient que no ho pot fer. Són coses que han passat en només tres dies i que tenen un fil comú: recordar a les institucions catalanes que l’autonomia té límits. Que l’última paraula sobre les qüestions que afecten Catalunya no la té Catalunya. Que l’autonomia no és un dret que correspongui a l’existència d’una nació, sinó una gràcia que atorga l’Estat quan li ve de gust descentralitzar algunes coses (una gràcia, com totes, revocable). Que passi en el que havia de ser la vigília d’unes eleccions pot ser casual, però és significatiu. Sembla que es vulgui dir a totes les institucions catalanes: la vostra autonomia arriba només fins allà on nosaltres decidim que arribi.