‘De senectute’
LA SETMANA QUE VE Joe Biden farà els 78. Si no hi ha un cataclisme, el president electe més vell de la història dels EUA rellevarà el president més vell de la història dels EUA. Durant la campanya, costava no imaginar-se’ls com dos avis jugant a petanca, lents i superbs i de tornada de tot. El iaio rebec, Trump (74), tenia l’actitud de l’adolescent immadur. Al costat de la jove Melania (50), va ser prou murri per acusar el seu rival de demència senil. Al final, però, s’ha imposat l’aire nou, l’esquerra revolucionària que Biden representa tan bé, en la línia jovial del politburó comunista.
Quan se saben corcats, els valors es refugien als límits, als crepuscles i les creus de terme més velles, tal com els valors aristocràtics d’abans de la Revolució Francesa es refugiaven a les perruques. El cos s’acaba alimentant de si mateix. ¿No hi ha un perill de nihilisme com més a prop som de la mort? Penso en la supèrbia de l’últim Pujol (90). El nostre rei Joan Carles (82), ¿hauria abdicat amb vint anys menys? ¿Hauríem tingut aquesta fugida terminal amb la botifarra còsmica d’aquí us quedeu i que us bombin?
¿No va ser grotesca la curació instantània i ostentosa de Trump d’una infecció que s’havia buscat mentre els altres avis es morien a les residències? ¿No és immoral l’arrogància amb què els poderosos se salten els protocols sanitaris, especialment els vells? Haurien d’estar espantats i vigilar molt: la mitjana d’edat del malalt greu de covid és de 67 anys, però saben que en cas d’infecció ells tindran tots els privilegis. Ho sabien el president de la Conferència Episcopal Omella (74) a la missa de la Sagrada Família i el papa Francesc (83) quan va rebre sense màscara el president espanyol.
La ficció ha avisat molt sobre els vells egoistes: Shylock, Félix Grandet, Ebenezer Scrooge, Henry F. Potter... Queda molt lluny el respecte que els clàssics tenien pels ancians plens de saviesa i moderació i deslliurats de passions. Ciceró (62) escriu que “les virtuts produeixen sempre a la fi un fruit preciós a qui ha tingut la cura de cultivar-les en totes les edats de la vida”. A De senectute va elogiar molt la vellesa. En boca de Cató (84), va advertir dels “grans estats arruïnats pels dirigents joves” i del fet que, enfront de la prudència dels vells, “la gosadia és pròpia de la joventut”.
Jo mateix (51) pateixo una mica amb l’audàcia i la joventut dels dos Peres que ens manen, Sánchez (48) i Aragonès (37). Em fa por la seva energia i el seu inconformisme, les seves causes justes i rebels, les ganes insaciables que tenen de renovar un món caduc.