La sentència i les eleccions del 10-N

Pedro Sánchez es mereix perdre les eleccions. A les de l’abril, dominades pel tema català, va transmetre en campanya el missatge que la solució del conflicte passava pel diàleg. I les va guanyar. Una majoria clara de la ciutadania espanyola es va pronunciar en favor del diàleg, un fet en si mateix de gran significació. Però llavors, en comptes de construir sobre aquesta base, va procedir tot seguit a buscar una aliança amb Ciutadans, un partit que es va fundar precisament per evitar el diàleg. I seguint aquest camí va arribar a l’estrambòtica decisió d’anar a noves eleccions, sabent prou bé que la sentència li cauria a sobre en plena precampanya electoral.

Em temo que si bé Pedro Sánchez ha entès que el diàleg és més productiu que el no-diàleg, no ha entès, en canvi, la fondària i les complexitats del conflicte català. En la meva opinió, els partits catalans li haurien d’haver votat els pressupostos, però potser el més notable, i que ell no ha apreciat prou, és que li fessin costat en la moció de censura. Si fos capaç d’entendre el conflicte des de la perspectiva emocional catalana s’hauria estalviat iniciatives tan irrellevants com el canvi de nom de l’aeroport del Prat, que, en abstenir-se de consultar instàncies catalanes, no li fa cap favor ni a ell ni al molt honorable president Tarradellas. I sobretot no hauria pensat que podria gestionar els efectes de la sentència sense dificultats, és a dir, sense que li contaminessin la imminent campanya electoral. ¿És que no va consultar els seus companys de partit a Catalunya? El cas és que l’hi està contaminant i ara malda per sortir de l’embolic en què es troba, ja que aquesta contaminació, com era d’esperar, juga electoralment en contra seva.

Ara bé, per més que s’ho mereixi, a nosaltres no ens convé que perdi les eleccions. Hauríem de tenir la capacitat d’autocontrol necessària per generar la calma que, per al seu benefici i el nostre, el moment electoral desesperadament demana. Una calma no pas inerta; compatible, per exemple, amb grans manifestacions pacífiques. Cal dir que a data d’avui la reacció catalana a una sentència inesperada i xocant en la seva duresa ha tingut clarobscurs. Han estat magnífiques les marxes per la llibertat, però dubtoses les convocatòries de les plataformes anònimes, que volen ser pacífiques, però que, per la raons que sigui, finalitzen amb imatges que són lamentables, condemnables i contraproduents. Si una convocatòria pot acabar amb contenidors cremats és millor no fer-la. També, el nombre de ferits, entre policies i manifestants, és absolutament inacceptable. Assegurem-nos que no n’hi hagi ni un més, i expressem a tots la nostra solidaritat i el desig de la millor recuperació possible. El nostre conflicte ha de ser conegut, com fins ara, pel nombre de manifestants, no pel nombre de ferits. En aquest sentit la reacció dels condemnats ha estat exemplar, i el plor de Forcadell davant la violència, colpidor. Ara s’obriran nous fronts: l’exigència que el Parlament no pugui qüestionar la monarquia (és il·legal ser republicà?) o pronunciar-se sobre l’autodeterminació, l’euroordre (la meva opinió és que porta massa càrrega política per aconseguir que entreguin els exiliats) o les accions judicials que seguiran a les detencions al carrer. Tot plegat fa molt difícil que el tema català no torni a monopolitzar la campanya del 10 de novembre. La irresponsabilitat de Sánchez ha estat monumental.

Als voltants de l’1-O van ser molts els que, favorables o no, van creure que la independència era possible. I per aquesta raó molta gent, d’altra banda no particularment hostil a la catalanitat, s’hi va mobilitzar en contra. Ara, en canvi, i en bona part com a conseqüència de l’1-O mateix, és ben clar que el conflicte del moment no és sobre la independència sinó sobre les llibertats i la repressió. Aquesta nova perspectiva batega darrere de les preses de posició sobre la sentència d’un gran nombre d’institucions i organitzacions catalanes, incloses -i aquest és un fet que considero de gran interès- les empresarials. Seguint indicadors com la participació catalana en les manifestacions favorables a la sentència, o el vot català a Ciutadans a les properes eleccions, anirem veient si a partir d’una incomoditat generalitzada amb la sentència s’estan configurant noves realitats polítiques.