La sentència segons el rei Pere III

Poques persones han tingut tanta set com l’amic Pere. En menys d’un any s’amorra a set dides. Això sí que és fomentar la societat líquida. Ho explicava per escrit mentre xumava: “Nos encobrirem set dides”. S’ho fotia tot. Tenia set de viure. Era un guanyador. Pere, el Rei. Pere III. El Cerimoniós. El del Punyalet. El nostre futur dependrà de beure més llet i menys aiguarràs. Mireu-vos la llengua.

Som més de color llet del que ens sembla. Per això no som transparents i no marxem. Som aquí per tornar a insistir, com el muuuuu etern d’una vaca, que potser hi ha gent que vol una República però també teníem, érem, una monarquia: reis, reines, prínceps, princeses... I l’estat espanyol fins i tot ens ha pispat la monarquia. I ara, a més, i com sempre, van a pispar, saquejar, el que va començar amb el rei Pere el 1359: la Diputació del General o Generalitat. Des de Berenguer de Cruïlles fins a Quim Torra: 131 presidents. La sentència de l’estat espanyol no serà només judicial. La sentència vol accelerar el canvi climàtic a Catalunya. La sentència de la sentència serà desfer el futur, rostir-nos a la torradora que han construït. Fa calor i neixen crims a cada instant.

L’estat espanyol ja ha fabricat un estat Minority report. Com a la pel·li de Spielberg-Cruise, les Unitats de PreCrim de l’Estat imaginen, veuen, creen, crims abans dels crims. El futur està inventat: tot serà un crim, tots serem criminals. Hi haurà una sentència judicial que serà la prova per tenir més proves per aconseguir l’objectiu final: il·legalitzar un país. Veiem, veurem desfilar persones, institucions, paisatges i sentiments. Ctrl+Alt+Supr. Tot. El Parlament de Catalunya ja no és el que era. L’estan convertint en una discoteca after hours de baralles de matinada. El Parlament com un lloc conflictiu a eliminar. Com la Generalitat. Perquè oblidem que és una institució creada per finançar la guerra. La Corona Catalano-aragonesa contra el Regne de Castella. El rei Pere contra el rei Pedro. El dit “el Cerimoniós” contra el dit “el Cruel”. Quines diferències nominals... Compliment, reverència, polidesa versus barbaritat, dolenteria, perversitat. Guerra de Guerres entre 1356 i 1375 (llegiu una recent versió de la crònica del rei de Raül Garrigasait, Pere el Cerimoniós. La guerra contra Castella ). Ja ho diu Pere el de la llet contra la mala llet de Pedro: “...ara que veig que el rei de Castella i jo som davant el judici de Déu, jo dic que ell amb maldat i falsedat i com a gran traïdor m’ha fet i em fa la guerra a la meva terra. I demano a nostre senyor Déu que avui, en aquest dia, em faci justícia, cosa que tinc ferma confiança que complirà. Ara us dic a vosaltres que us heu aplegat aquí amb mi, a vosaltres, castellans: sabeu que jo us he acollit al meu regne i he compartit els meus béns amb vosaltres, potser no tant com mereixeu i jo voldria, però sí tant com he pogut. I sabeu bé que no hi ha ningú de vosaltres a qui el rei de Castella, que és allà, no hagi mort el pare, el fill, el germà o un parent, i deshonrat mullers, filles o germanes, i pres tots els béns vostres i seus, i no us hagi donat a tots en general per traïdors”.

Com el segle XIV és el segle XXI. Com són tots els segles. Com, curiosament, ho oblidem i ens hi tornem a trobar. Com ara fa 700 anys (5 d’octubre de 1319) del naixement del rei Pere. Ningú el recorda. Ningú recorda com era guanyar. Com érem. Si ho voleu saber feu cas del que diu el rei: “E fom nats en la casa baxa del castell de Balaguer, qui es al cap del gran palau”. Veniu al futur. Veniu a fer turisme del demà al Castell Formós de Balaguer, la casa natal de Pere. Aquí, la seva família, els comtes d’Urgell, els paios més rics i poderosos després del rei, van patir tres mesos de setge el 1413. Fora, Ferran d’Antequera, de la nissaga castellana dels Trastàmara, bombardejant el castell nit i dia. Dins, el comte Jaume II (el seu padrí, Jaume I, era germà de Pere i a més el rei era el seu sogre). Van arrasar-ho tot. Ho van espoliar tot. La capital del poder, la cultura, el luxe, que era el Castell Formós, s’esfuma. El castell mai més l’ocupa ningú. Càstig. Ordre de desnonament física i espiritual. Després, fins avui, el castell, viu, moribund, com un fantasma. Com una ànima en pena. És l’altra sentència de Castella: això no existeix. No existiu. Aquesta serà la seva sentència. La nostra? Dependrà de les ganes d’amorrar-nos a la llet, dependrà de les ganes de viure.