La seqüència perfecta
Si hi ha alguna esperança remota de capgirar l’eliminatòria amb el PSG se sustenta, sobretot, en dos motius racionals. El primer és Messi. I punt. Qualsevol equip que tingui el crac argentí a la fotografia de l’equip inicial té llicència per aspirar a qualsevol cosa, per impossible que sembli. La segona eina per alimentar l’ànim i fer travesses és el camí que hem fet tots plegats des del 14 de febrer. Vam tornar de París adolorits per la pallissa, se’ns va instal·lar a tots plegats (repasseu els diaris i els programes d’aquell dia) la certesa que Luis Enrique no seguiria més enllà del 30 de juny, i ens espantava pensar que aquest equip podria entrar en fase de caiguda lliure.
El dol. Primer vam passar el dol contra el Leganés. Aquell partit va tenir el mateix efecte que un matí de ressaca de licor dolç. Difícil de passar. Un matx per a la paperera de la història d’aquest club però que calia superar. Es va fer.
L’orgull i la competitivitat. El segon pas es va produir contra l’Atlètic de Madrid. Resultava imprescindible començar a recuperar sensacions per no seguir caminant com un funambulista al límit de la vida i la mort. Al Calderón no hi va haver rastre del joc que enyoràvem, però l’equip va tirar endavant com un tractor a base d’orgull i autoestima. Seguia viu amb constants vitals mínimes, però respirant i amb possibilitats de recuperar-se.
I contra tot pronòstic, el joc va aparèixer dissabte contra el Celta. Reconeixible com feia molt de temps que no passava, el Barça va donar motius, com a mínim, per a la campanya que ha engegat el club. Sense el partit de dissabte, els hashtags i les pancartes a la grada d’animació semblarien extemporànies. Avui almenys tenen certa base. Tot això, amb una modificació tàctica que ha estimulat l’equip i amb l’anunci de l’adeu de Luis Enrique, que no sabrem fins d’aquí un temps l’efecte que pot estar tenint en aquest grup de futbolistes.
Fins avui s’ha fet tot el possible per culminar el miracle. Només se’ls pot exigir que concentrin tots aquests canvis en 90 minuts. Que competeixin com ho van fer amb l’Atlètic de Madrid, que juguin com contra el Celta, que hagin tancat la ferida que vam veure oberta el dia del Leganés, que Luis Enrique arrisqui amb el plantejament. Tot això, i que Messi decideixi que si no ha acumulat prou motius perquè aquest equip passi a la història, hi afegeixi el d’una nit de remuntada èpica.
