Seré jo espanyol? / Espanya té un problema
Periodista i escriptorSeré jo espanyol?
Gaziel, un dels nostres grans periodistes de la primera meitat del segle XX, va publicar un article, al diari El Sol, de Madrid, que es titulava “¿Seré yo español?” Amb la voluntat d’explicar la realitat catalana al públic no català, Gaziel admetia que estava fascinat per la història d’Espanya però li repugnava la història que li havien fet estudiar de nen i de jove. No suportava la miopia del punt de vista d’aquells llibres que tothom de la seva generació havia d’aprendre si us plau per força. L’Espanya plural no la veia reflectida per enlloc, sempre sota la paternitat d’un Estat únic que negava altres realitats. Han passat noranta anys d’aquella anàlisi escrita en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Cap dels polítics que manaven aleshores ja no sopa a casa però, massa sovint, tenim la sensació que som allà mateix.
Ara “¿Seré yo español?” és el títol d’un llibre que recull aquella col·lecció d’articles de Gaziel, amb un pròleg precís de Francesc-Marc Álvaro. El periodista vilanoví, possiblement un dels nostres analistes més brillants de la primera meitat del segle XXI, parla d’aquesta dèria d’un Gaziel racional, de dretes però independent de qualsevol bàndol, d’apostar per una Espanya nova, a partir d’una tercera via catalana que impulsés la reforma i la modernització de la Península. No cal dir que la seva va ser una missió impossible, fallida de dalt a baix. La pedagogia sobre Catalunya, a través del periodisme, un fracàs. Amb l’esclat de la guerra, Agustí Calvet s’exilia a París amb la seva família i quan torna, a Madrid, ho fa d’una manera anònima, amb la carrera periodística estroncada definitivament.
A la pregunta que encapçala l’article, sé quina era la resposta de Gaziel, intueixo la que donaria l’Álvaro i cada hora que passa, cada declaració que llegeixo del govern de Rajoy, soc més rotund amb la meva.
Espanya té un problema
Espanya té un ministre de l’Interior que, d’una banda, vol que Puigdemont entri a Espanya per detenir-lo i, de l’altra, posa tots els controls possibles perquè el president no pugui tornar. No suportaria que el Parlament l’investís, no fos cas que els vots i la voluntat dels catalans comptessin per a res. Espanya té un ministre d’Exteriors que avisa que la presó on s’enviarà Puigdemont té unes comoditats que molts en voldríem gaudir. Espanya té una vicepresidenta que assegura que Rajoy ha decapitat l’independentisme i, en un tres i no res, diu que la justícia ha actuat amb independència. Espanya té un jutge, al Tribunal Suprem, que deixa per escrit la mare de totes les contradiccions: no detinc Puigdemont a Dinamarca perquè això és el que ell voldria. El magistrat ja no només depassa les seves funcions sinó que entra en terrenys polítics amb molt poca vergonya i, de passada, es converteix en un Rappel de pa sucat amb oli que llegeix la ment de Puigdemont i juga a endevinar-li les ocultes intencions. Espanya té un president del govern que nega que hi hagués un referèndum però aplica el 155 pel resultat del referèndum. Espanya té un cap de l’oposició que, de tan deixatat, sembla el ministre més fidel a les idees del govern. Espanya té un rei que sembla el principal hooligan de l’“A por ellos”. Un missatge televisat o una conferència a Davos li serveixen per atiar la catalanofòbia de traç gruixut. Espanya té uns mitjans de comunicació -no pas tots, esclar- que no només amaguen la realitat sinó que se n’inventen una i la repeteixen mil vegades, amb els seus potents altaveus, per convertir-la en veritat. I, després, fan reportatges als dominicals dedicats a les fake news. Aquesta Espanya del vol i dol té un problema. Vol Catalunya sotmesa, li dol perquè no se’n surt i, pel camí, perd credibilitat gràcies a tants personatges perfumats de decadència.