Dos migcentres en un
A l’ombra d’un Barça ple de pólvora ofensiva i amb un Neymar estel·lar, Busquets torna a exhibir la versió més exuberant i centralitza els elogis en la millora de l’equip. El de Badia és l’inici i el final de tot
BarcelonaSense baula, una cadena es trenca i es divideix en dos. Sense baula, potser la porta no s’obre, tampoc un calaix. Tan senzilla, tan humil, no sembla que sigui imprescindible, i ha de conviure amb la sensació que el que importa és el que protegeix, no pas el que soluciona. Però si canviem Sergio Busquets per baula i joc o equilibri per cadena, porta o calaix, potser s’arriba a visualitzar el valor que té en el Barça –fins i tot en aquest de l’intimidador trident– la presència del migcampista de Badia. Sense Busquets l’engranatge blaugrana no funcionaria, o ho faria amb moltes més dificultats. Per això no és casual que, quan tot flueix al Camp Nou com en les últimes setmanes, el seu nom torni a fer pujar l’ego dels barcelonistes: tenir Busquets a la plantilla és tenir la certesa que tens al teu equip el millor migcentre per defensar i el millor per atacar. Dos en un. O infinits en un.
Únic. Bàsic. Clau. Són els adjectius amb què Luis Enrique descrivia, ja no només la seva actuació a Getafe –que és la que va tornar-lo a posar en l’aparador aquesta temporada–, sinó tot el que representa Busquets per al Barça. L’entrenador asturià afirmava, sense amagar-se, que Busquets és el “millor migcampista del món”, un elogi que el vallesà, malgrat el seu desig de quedar-se en un segon pla, ha recollit d’altres protagonistes en els últims anys. Vicente del Bosque va dir que, si tornés a ser jugador, voldria assemblar-s’hi, i Xavi Hernández li carregava la responsabilitat “de liderar l’equip en la pròxima dècada” ara que ell ha iniciat una última etapa futbolística a Qatar. El terrassenc va tenir clar des del primer dia que l’havia de mimar al vestidor, i el va acollir en perspectiva del futur que imaginava.
Essencial en mil coses
Els números de Busquets el fan destacar en accions d’atac i defensa
Però què és el que fa tan indispensable la tasca de Sergio Busquets al Barça? Com es mesura la seva influència en el joc? Per què en els dies rodons –gairebé perfectes– de l’equip s’exageren les mirades elogioses cap a ell? Estadísticament és gairebé impossible valorar la seva transcendència en la dinàmica d’un partit, encara que li surtin bons números en la majoria de facetes del joc. Per exemple, és el setè jugador de la Lliga amb més passades i també el màxim passador del Barça enguany (n’acumula 666, amb una mitjana de 61 per partit que en les últimes dues jornades ha fet créixer fins a 95), és un dels que més intervencions bones fa sense pilota (16 per partit, entre recuperacions, rebutjos o duels aeris) i el jugador amb responsabilitat defensiva que rep moltes més faltes (2,6 cada jornada) de les que fa (0,5).
Cap migcampista com ell
Hi ha molts perfils de migcampista o pivot, però cap de tan complet
Les seves estadístiques lideren totes les comparacions amb els seus companys de posició de la Lliga i no té res a envejar als que tenen rols més defensius (com Casemiro o Javi Fuego) en termes d’intercepcions ni als més ofensius (com Trashorras o Augusto) en qüestions de creació de joc. La màgia de Busquets és que competeix numèricament amb els futbolistes de contenció havent fet menys d’una quarta part de les seves faltes, i amb els combinatius amb unes xifres substancialment més bones en precisió de passada (amb més d’un 90% d’efectivitat).
No és fàcil fer lluir una acció i, alhora, fer-la tan discretament que pràcticament passi desapercebuda. No és fàcil que en un futbol cada cop més abocat a la vistositat de gols i 'highlights', la feina fosca de Busquets sigui tema de conversa gairebé en cada postpartit. No és fàcil que coincideixin les visions dels aficionats i dels tècnics. I amb Busquets, tot això sí que passa: fins i tot a la selecció espanyola, superat el debat en favor de Xabi Alonso, hi ha unanimitat d’opinió per considerar-lo peça indiscutible a l’onze titular. On segueix sense recollir mèrits és a la FIFA, en què la seva absència en la llista dels 23 candidats a la Pilota d’Or –on per exemple hi ha Kroos, Mascherano, Touré Yaya i Rakitic– ha generat molta indignació.
Premis i xifres al marge, la grandesa de Busquets va més enllà del que fa en un terreny de joc i és, sobretot, el que permet que facin els seus companys. En paraules de Luis Enrique, és un jugador que destaca “per la seva intel·ligència, la seva solidesa defensiva i ofensiva, per la seva pressió”, i en veu de Xavi, és un futbolista especial per “com entén el futbol, en atac i en defensa”. Aquesta adaptabilitat a quan l’equip té la pilota o quan la perd el fa especial.
Omnipresència silenciosa
Aparèixer arreu i ser transcendent sempre és un do que té Busquets
Quan es parla d’ell, de fet, sempre se’l vincula amb termes com equilibri, estabilitat, sobrietat, ordre. Amb ell, la dimensió tàctica guanya pes en un partit. “És un futbolista que ocupa tot el camp, que té una visió de joc innata”, recordava a l’ARA Jesús Hernández, que el va dirigir a la UE Lleida, quan va rebre un dels pocs premis individuals de la seva carrera, el de millor futbolista català del 2012. “Ell veu claríssim on s’ha de fer el suport i on hi ha l’espai. Sent infantil era espectacular veure com es col·locava, com arribava en el moment just, com calculava la segona jugada”.
Anys més tard, Busquets segueix aconseguint ser a tot arreu gràcies a una interpretació acurada del joc, però és curiós perquè el seu desplegament físic, tot i ser sempre generós, tampoc és marcadament superior al de qualsevol altre migcampista de la plantilla. És a dir, la seva omnipresència no neix d’un córrer més que els altres, sinó de fer-ho amb més criteri. De fet, de l’habitual triangle, molts dies no és el futbolista que més metres ha corregut. La seva mitjana és de 10,32 quilòmetres per partit, una dada que superen àmpliament Sergi Roberto (11,9) i Ivan Rakitic (11,1) i que acostuma a igualar un futbolista tan poc físic com Andrés Iniesta (10,26). L’habilitat de Busquets és saber-se moure allà on toca, i quan toca. Els seus esforços acostumen a ser intensos i curts, tot i que per exigències del guió ha d’assumir replegaments de més de 50 o 60 metres i entre 7 i 8 segons d’esforç.
La seva superioritat mai és física, és sobretot posicional. “Sempre arribava a totes les jugades, posava el peu i ho tallava tot. És un especialista en la recuperació de la pilota”, deia fa dos anys Miquel Ezequiel, el seu entrenador entre els 14 i els 16 anys al Jabac. Busquets és una xarxa immensa que ho embolica tot, que roba i dóna, i torna a donar i torna a robar. El bucle de pèrdues i recuperacions que és el futbol, és menys caòtic amb Busquets.
Amb ell, l’equip se sent prou protegit per sostenir una pressió alta i reduir espais amb la línia defensiva avançada, i se sent segur per superar situacions conflictives quan el rival el colla molt a dalt. La seva fiabilitat quan té la pilota al terç de camp defensiu és màxima (100% en els últims partits, fins i tot contra l’asfixiant Rayo): només arrisca quan actua a l’última parcel·la i filtra pilotes als davanters que, en altres casos, asseguraria.
La seva visió privilegiada li permet ser la connexió més ràpida cap al gol, sigui directa o indirecta. Amb qui més connecta és amb els laterals o els interiors, però provoca que progressin i guanyin profunditat, obligant-los a avançar. La seva mirada vertical beneficia Messi des de fa set anys i l’argentí ha convertit en gol moltes de les assistències que el de Badia li ha repartit immediatament després de recuperar la pilota, quan el rival s’esperava una alternativa més conservadora del vallesà. Davant del Vila-real, va ser Neymar qui va activar-se en ruptura per aprofitar la rapidesa mental de Busquets per llegir aquestes transicions defensa-atac.
Concentració i exigència
Busquets té l’habilitat d’estar constantment revalorant el context
Hernández explicava que amb 12 anys ja “era un nano molt atent a les correccions, amb ganes d’aprendre”. D’evolucionar. Fins al punt que, quan podria haver-se acomodat a definir-se com un migcampista tècnic, va saber-se completar per guanyar competències defensives. “Tècnicament era molt bo, però no posava el peu, era molt tendre”, rememora Carlos Mota, president del Jabac. “I nosaltres, per guanyar, havíem de suar moltíssim cada partit. Ho va entendre ràpidament, i en poc temps va lluitar com un més de l’equip”.
Al vestidor blaugrana s’ha guanyat el prestigi sense alçar la veu. Liderant en silenci, sense tuits ni instagrams, sense canviar de pentinat ni ser imatge promocional de cap gran marca. Es troba a faltar quan no hi és, com en el 4-0 a San Mamés de l’agost, o el 0-0 a Villanueva de la Serena. Fent feina a les fosques, on el seu joc més brilla.