Una sèrie per perdre (més) la fe en la justícia
Netflix ha estrenat la segona temporada de Making a murderer. I per bé que no té la tensió de la primera, el cas que analitza és tan sucós que és lògic que retingui la corona de sèrie true crime per excel·lència. Recordem el cas: Steven Avery es passa divuit anys a la presó abans que unes proves d’ADN demostrin fefaentment que no va cometre el crim pel qual el van engarjolar. L’home comença a litigar contra la justícia que el va tancar en una cel·la. Però dos anys després d’obtenir la llibertat l’acusen d’un nou crim: el de la fotògrafa Teresa Halbach. I tota la investigació del cas està plena d’irregularitats, fins al punt que acaba resultant versemblant la línia de la defensa, segons la qual es van crear proves falses per poder-lo tornar a posar entre reixes i que no pogués deixar en evidència el sistema judicial.
Aquesta temporada, la sèrie se centra sobretot en el seu cosí, Brendan Dassey, que va confessar -en un interrogatori enregistrat en vídeo- haver violat i matat Teresa Halbach seguint les instruccions d’Avery. A partir del seu propi relat, el van condemnar a cadena perpètua -tenia només 16 anys en el moment de confessar- commutable per llibertat condicional l’any 2048, quan tindrà 59 anys. En aquest cas, el debat gira al voltant de la validesa de la presumpta confessió: Dassey té un coeficient d’intel·ligència molt per sota de la mitjana, problemes de sociabilitat i, quan l’espectador repassa els fragments de l’interrogatori, pot constatar amb horror com els agents l’empenyen a la confessió i el pressionen enormement. Queda flotant a l’aire la pregunta sobre si els policies estan intentant treure-li una confessió o bé cansar-lo fins que admeti qualsevol cosa només per aconseguir aturar aquell placatge.
A partir d’aquí la sèrie explora les debilitats del sistema judicial dels Estats Units. Que hi són, fins i tot encara que creguis que Avery o Dassey són culpables. Tot i que no es posiciona oficialment, ja amb el títol es fa evident que l’èmfasi es posa en totes les anomalies del cas, que s’amunteguen sospitosament.
La sèrie s’eleva per damunt de la mitjana perquè és capaç d’anar més enllà de la intriga que genera saber si són culpables o no, o si els advocats aconseguiran treure’ls de la presó. Hi ha un retrat del país -d’aquella Amèrica poc urbana, aspra de vegades, commovedora d’altres- i de la distància entre l’individu i el sistema. El millor aspecte de la segona temporada és l’advocada Kathleen Zellner, especialista en falses condemnes i que porta el cas d’Avery. És un autèntic personatge de John Ford: hieràtica, amb una mirada impossible de sostenir, extremadament intel·ligent i dura com una roca. Una de les presències televisives de l’any, sens dubte.
