28/9: Indult i sedició

Sovint, el govern de Pedro Sánchez actua com un ministeri de propaganda, que intenta vendre el globus buit de certes paraules fetitxe, mentre els fets van sempre en la direcció contrària. I presenta com un aval les envestides cegues de la dreta extrema. Com que la repressió a Catalunya és un problema objectiu que va a més, el ministeri de propaganda s’ha tret del barret dues paraules enganyoses. Una és indult: ha venut com un gest magnànim la presa en consideració de les peticions d’indult, quan és tan sols un tràmit obligat que no pressuposa res. I completa l’ensarronada presentant-ho com una solució, quan seria a tot estirar un mesura de gràcia discrecional, que no afectaria les desenes de persones que estan fent cua judicial per patir la repressió. L’altre engany que s’han tret del barret és la reforma del delicte de sedició. A mitjans del segle XIX un polític català ja va definir la sedició com “allò que et fa un traïdor si perds i un heroi si guanyes”. El món és ple d’estàtues en homenatge de sediciosos que van guanyar. Un delicte tan i tan relatiu no pot ser un delicte. I no hi ha manera de reformar-lo, si no és eliminant-lo. Condemnar algú per sedició és sempre una forma arrogant i venjativa de dir-li: has perdut.