S’ha espatllat la màquina de redistribuir

Durant aquests darrers anys hi ha hagut polèmiques a la UE sobre les polítiques anticrisi, que han incrementat molt les desigualtats socials. També hem tingut a Espanya debats sobre la reforma laboral i les retallades, i ara a Catalunya veiem una inesperada i important confrontació al voltant de l’IRPF. Per això resulta interessant explicar les dades i les conclusions d’un recent estudi de l’IVIE (Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas) sobre els efectes de la crisi en la distribució de la renda de les famílies.

La conclusió de l’estudi, que no per esperada és menys preocupant, és que el nivell de vida mitjà de les llars espanyoles s’ha reduït més d’un 20% entre el 2007 i el 2013, i ha retrocedit a nivells de fa 20 anys; i que la distribució de la renda ha empitjorat tant que els índexs actuals de desigualtat representen màxims històrics des que hi ha dades disponibles. Això vol dir que en conjunt som més pobres i sobretot que som molt més desiguals. Agafant dades de l’estudi es pot dir que la classe alta segueix sent el 9% de la població; la mitjana ha baixat del 59% al 52%, i la baixa ha augmentat del 31% al 38%. Cap a uns tres milions de persones han deixat una situació que es considerava relativament confortable i amb perspectives de futur, i han caigut en una altra situació en la qual s’apropen perillosament a la pobresa.

Analitzo una mica les causes d’aquesta evolució, els punts foscos i les clarors. Però per fer-ho cal aclarir primer quatre conceptes: 1. Renda de mercat. La que les persones reben a canvi del seu treball, o com a rendiments del seu capital. 2. Renda bruta. L’anterior més els ingressos que vénen de les transferències socials (pensions, subsidis d’atur i altres). Aquests són els ingressos totals. 3. Renda disponible. La que queda després de pagar els impostos directes, fonamentalment IRPF i patrimoni. I 4. Renda ajustada. El resultat de sumar-hi la renda en espècies, és a dir la utilització dels serveis públics gratuïts o subvencionats, sobretot la sanitat i l’educació públiques. La renda bruta és superior a la de mercat; la disponible és més baixa que la bruta, i l’ajustada torna a ser més gran que la disponible, encara que no toquin els diners. Què ha anat passant aquests anys en tot aquest procés?

1. Renda de mercat. Em centro en les rendes del treball, ja que sumant-hi salaris i ingressos d’autònoms representen gairebé un 80% del total, i tenen els mateixos problemes. La crisi ha fet disminuir la demanda de treball, i ha creat molt atur, sobretot en activitats de baixa qualificació i de baix sou. A més, ha estirat els salaris a la baixa, per la reducció del consum i per la darrera reforma laboral. La recuperació d’ocupació dels darrers anys s’ha fet en gran part a través de contractes temporals i/o a temps parcial, i també una part en forma de treballs autònoms. La temporalitat i el treball parcial fan que l’augment de persones ocupades sigui molt més baix que l’augment d’hores totals treballades. En el cas dels autònoms passa una cosa similar. Per tant, és fàcil entendre que no ha augmentat la intensitat global del treball, ha baixat la seva retribució, i ha augmentat la desigualtat, ja que s’ha produït una reducció dràstica de rendes, que ha afectat sobretot els estrats de rendes més baixes. Quins mecanismes públics han actuat per mitigar aquesta perillosa i desigual disminució de rendes?

2. Renda bruta. Les transferències monetàries de la Seguretat Social, especialment les pensions (que s’han mantingut a base d’utilitzar la guardiola de la Seguretat Social) i els subsidis d’atur (que han augmentat perquè han augmentat els aturats), han servit de coixí a la reducció d’ingressos, i han tingut un bon efecte redistributiu. Les pensions han estat el principal element que ha evitat que les desigualtats no fossin encara més grans. Sense les pensions, la desigualtat en la renda bruta de les llars hauria crescut encara un 21% més, i sense el subsidi d’atur un 9% més. Si repartim medalles en el conjunt de mesures públiques, les pensions han representat un 45% de tot l’efecte redistributiu i els subsidis un 16%.

3. Renda disponible. Després de pagar impostos es podia esperar que es millorés la distribució de la renda respecte de la bruta. L’efecte ha estat molt moderat. Una vegada més apareix la poca progressivitat del nostre sistema fiscal. L’estudi només atribueix als impostos directes un 8% de contribució a la redistribució. Si a més d’IRPF i patrimoni pensem en altres impostos (IVA i successions...) podríem pensar que el sistema actual pot arribar a ser regressiu. I ja no cal ni pensar com seria si valoréssim l’efecte del frau fiscal...

4. Renda ajustada. Valorar en termes de renda els serveis públics és complex, però hi ha prou experiència per fer-ho. La sanitat -en un 19%- i l’educació -en un 12%- han contribuït a fer menys dramàtica la reducció d’ingressos i la desigualtat. Dues observacions: a) Les retallades en els dos servei han anat degradant successivament aquests efectes. I b) No queda gens clar que la gratuïtat parcial dels estudis universitaris contribueixi a disminuir les desigualtats; podria ser millor un sistema de beques adequat.

5. Perspectives difícils. Hem anat enrere en riquesa i no hem pogut compensar el gran augment de les desigualtats. Quatre perspectives:

-Calen polítiques perquè el mercat de treball generi més rendes, basant la competitivitat en factors diferents dels salaris i reduint l’actual polarització salarial.

-Les pensions han estat un gran equilibrador, però les seves reserves s’estan esgotant i la demografia anuncia que no podran seguir fent aquest paper.

-Sanitat i educació públiques han tingut també un bon paper amortidor, però les polítiques de retallades implantades l’estan reduint contínuament.

-Finalment, és clar que el sistema fiscal és el nostre punt més dèbil, ja que recapta una part insuficient de la renda generada i no és prou progressiu.

Necessitem millorar-lo. Benvinguda sigui la polèmica actual!