Tot per Sheldon Adelson

L’altre dia se’m va acudir que, de fet, l’arximilionari Sheldon Adelson, sionista fervent, i el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, tenen una cosa important en comú: tots dos miren de destruir Israel. Adelson perquè se l’estima a mort; Khamenei perquè l’odia a mort. El cas és que ara, fins i tot el governador de Nova Jersey, Chris Christie, s’ha vist embolicat en aquesta bogeria.

Quina lògica té tot plegat? Molt senzill. Els dirigents iranians desitgen la destrucció d’Israel, però no tenen intenció, al meu parer, de fer servir la bomba atòmica per aconseguir-ho, perquè això els exposaria a represàlies i a una mort segura. Així doncs, la seva estratègia real és més subtil: consisteix a fer tot el possible per assegurar-se que Israel mantingui la seva presència als “territoris ocupats”, que és com el departament d’Estat dels Estats Units anomena Cisjordània, ocupada en la guerra del 1967.

Doncs bé, Teheran dóna suport a militants palestins que es dediquen a dinamitar qualsevol procés de pau amb l’esperança de mantenir l’Estat d’Israel permanentment empantanegat a Cisjordània. Espera que Israel segueixi ocupant un territori on viuen 2,7 milions de palestins, negant-los la pertinença a un estat sobirà i evitant el naixement d’un estat palestí que Israel reconegui i amb qui pugui conviure en pau. Com més empantanegat estigui Israel a Cisjordània, més força adquiriran les demandes palestines i internacionals d’una “solució d’un sol estat” en què els palestins tinguin dret a vot. Com més s’hi resisteixi Israel, més s’aïllarà.

L’Iran i el seu aliat Hamàs tenen moltes proves que els demostren que l’estratègia està funcionant: els 47 anys d’ocupació de Cisjordània per Israel han desembocat en la construcció de més assentaments que fan que el país sembli la potència colonial més activa del món en l’actualitat. Els 350.000 colons israelians de Cisjordània reforcen aquesta idea en proclamar que la seva presència no és una qüestió de seguretat, sinó un projecte d’inspiració divina que té per objectiu el retorn del poble jueu a la seva pàtria bíblica. La conseqüència d’això és el sorgiment als campus universitaris i a les organitzacions internacionals d’un moviment anomenat Moviment BDS (de l’abreviatura anglesa de boicot, desinversió i sancions a Israel ), que està creixent i que busca aïllar i deslegitimar l’estat jueu per aquesta ocupació.

L’Iran no pot estar més satisfet. Com més s’embolica Israel a Cisjordània, més deslegitimat i aïllat queda, més atenció dedica el món al seu colonialisme en lloc de fixar-se en el programa iranià d’enriquiment nuclear i més demandes hi ha a favor d’un sol estat democràtic que englobi tota la Palestina històrica.

I ara resulta que l’Iran té un aliat: Sheldon Adelson, l’insensat magnat dels casinos de Las Vegas, un sionista radical partidari de la dreta més dura. Adelson va desembutxacar 100 milions de dòlars en donacions als candidats republicans durant l’última campanya de les presidencials. En fer-ho, tenia unes quantes prioritats en ment: que els candidats deslegitimessin els palestins, evitessin l’ús de l’expressió “territoris ocupats” en al·lusió a Cisjordània i no fessin cap referència a la idea que els Estats Units haurien de pressionar Israel perquè ofereixi terres a canvi de pau. Tant Newt Gingrich com Mitt Romney van acceptar els diners i van jugar segons les normes dictades per Adelson.

Per si no us n’heu assabentat, la Coalició Jueva Republicana, que aplega els republicans jueus, es va aplegar fa dos caps de setmana en un casino de Las Vegas propietat d’Adelson en una reunió que ha estat batejada com “les primàries d’Adelson”. Els republicans hi feien fila en una pugna per obtenir la benedicció i els diners del magnat. En paraules de la revista Politico : “Adelson va convocar a Las Vegas Jeb Bush i els governadors Chris Christie de Nova Jersey, John Kasich d’Ohio i Scott Walker de Wisconsin [...]. El nou panorama polític dominat per les grans fortunes, en què un grapat de donants en tenen prou amb un o dos xecs per alterar de manera significativa una campanya, explica tant l’afany per peregrinar a Las Vegas de governadors amb agendes atapeïdes, com l’obsessió per vaticinar les preferències d’Adelson de cara a les eleccions del 2016”.

Adelson personifica tot el que avui dia emmetzina la nostra democràcia i la d’Israel: oligarques fanfarrons que intenten que els sistemes es dobleguin a la seva voluntat amb grans sumes de diners.

El cas és que Chris Christie, en el seu discurs, va emprar l’expressió “territoris ocupats” per fer al·lusió a Cisjordània (com hauria fet qualsevol polític nord-americà ben informat), cosa que, segons Politico, “va suscitar murmuris entre la multitud”. Quan va haver acabat la seva intervenció, alguns jueus republicans van explicar a Christie que havia ficat la pota fins al fons (però si havia dit una cosa pel seu nom real i pel nom que sempre ha fet servir el govern dels Estats Units!). El que passa és que, per fer referència a Cisjordània, cal fer servir les expressions “territoris en disputa” o “Judea i Samaria”, tal com prefereixen els sionistes radicals.

Així doncs, segons Politico, Christie es va afanyar a concertar una cita amb Adelson per explicar-li que s’havia equivocat i que era un bon amic d’Israel. “El governador de Nova Jersey es va disculpar poc després en una reunió privada al despatx del complex hoteler venecià del magnat dels casinos”, informa Politico. La revista afegeix que Adelson “va acceptar l’explicació i la disculpa diligent” de Christie.

Torneu a llegir la frase i penseu-hi un moment.

No sé si Israel pot comptar -o podrà comptar mai- amb un soci palestí que li permeti retirar-se de manera segura de Cisjordània. Ara, el que sí que sé és que, si Israel vol seguir sent un estat jueu i democràtic, hauria de fer tot el que estigui al seu abast per donar suport a un soci d’aquesta naturalesa, o bé actuar unilateralment per sortir de Cisjordània. Perquè no tinc cap dubte que, quan els informes sobre les “primàries d’Adelson” van arribar al despatx de l’aiatol·là Khamenei, a Teheran, el líder suprem va dibuixar un somriure d’orella a orella i va dir als seus ajudants: “Que Al·là doni una llarga vida a Sheldon Adelson. Tot va tal com havíem previst”.