S’hi val tot per potenciar l’espectacle?
Que algunes especialitats del motor són esports de contacte ho van tenir molt clar els espectadors que ahir eren al Circuit de Barcelona-Catalunya en l’estrena del Mundial de ral·licròs. Ho vam veure també a la F1, i fa vuit dies a les motos. Valentino Rossi ha tornat a escalfar les xarxes amb una piulada en què critica novament la conducció de Márquez. Atiar el foc, en diuen. O, si ho prefereixen: atacar el rival per on li fa més mal, l’orgull, i de passada desviar l’atenció d’una evident pèrdua de competitivitat.
La polèmica de Río Hondo ha tingut la versió sobre quatre rodes en el GP de F1 de la Xina, aquest cop amb Max Verstappen de protagonista. Tant el de Cervera com l’holandès tenen Red Bull de patrocinador comú, i tothom sap que un consum excessiu d’aquesta beguda pot causar un estat d’excitació una mica exagerat. Potser és això...
Ahir, a Xangai, vam veure com a l’equip Red Bull hi ha dues maneres de fer les coses. Una, esplèndida, heroica, que evidencia que quan un treballador frueix amb la feina els resultats arriben. L’altra, covarda i miserable, que posa de manifest que l’ansietat i les presses per reeixir passen una factura molt cara. Ricciardo va obtenir una victòria merescuda, que el va portar del sisè lloc a la graella a creuar la meta primer, per sisè cop a la seva carrera i, de nou, sense sortir des de la posició preferent. I això, a Xangai, on el 73% dels guanyadors sempre havien sortit des de la primera línia, encara té més valor.
L’estratègia de Red Bull, diferent de la de Ferrari i Mercedes, el va ajudar, sí. Però els avançaments que va fer, amb una determinació aclaparadora, són mèrit seu. Des de la cursa de Bakú de l’any passat que no guanyava, i des de la del Japó que no assaboria el gust del xampany vessat dins un dels seus botins. Verstappen va sortir cinquè i va acabar de manera immerescuda a la mateixa posició i, indignament, molt per davant d’un Vettel -vuitè- a qui va esguerrar la cursa trinxant-li els baixos del cotxe i obrint la direcció del Ferrari, amb la boja trompada que li va clavar. Alguns aficionats es preguntaven si els 10 segons de càstig que li van imposar van ser proporcionals, en una reflexió semblant a la que van desfermar les tres penalitzacions a Márquez a l’Argentina. D’altres, gairebé els mateixos, dubtaven si no hauria d’haver merescut la bandera negra. Els sona, oi? I encara són més els que es plantegen: ¿s’hi val tot per potenciar l’espectacle? I més si el que hi ha en joc no és només el triomf.
