Sigues pessimista i somriu

PARLAR. Dono per fet que la militància d’Esquerra acceptarà la proposta de la direcció -facilitar la investidura de Sánchez si es crea una taula de diàleg sobre el conflicte català- i dono per fet, també, que el PSOE es traurà del barret una fórmula lampedusiana que li permeti complir amb els republicans. Al cap i a la fi, posar una taula i unes quantes cadires no és tan difícil ni tan inèdit. Ja existeix una Comissió Bilateral Generalitat-Estat; si la Generalitat proposa parlar-hi d’autodeterminació i el govern espanyol diu nanay, uns i altres hauran complert el pacte d’investidura. Sembla que el PSOE és més partidari d’una taula de partits com la que ja existeix al Parlament de Catalunya; però amb l’actual composició del Congrés això és una invitació al guirigall territorial. El més assenyat seria una comissió bilateral que pactés un temari i un calendari; que aquest temari inclogués totes les aspiracions de la majoria sobiranista; que la Generalitat es comprometés a sotmetre qualsevol avenç a la consideració de la resta de forces polítiques catalanes, i que el diàleg ordinari entre els dos governs -el que afecta la gestió quotidiana- es reprengués a la Comissió Bilateral ja existent. A més, seria un gran què que el Parlament normalitzés la relació entre els partits del govern català i els que donen suport al govern espanyol -PSC i comuns- per a les decisions i nomenaments que demanen majories qualificades.

CONSTITUCIÓ. El problema d’aquest esquema (òbviament optimista) és que la confiança dels sobiranistes envers Sánchez és mínima, tant per la seva frivolitat com per la seva manca de coratge davant dels barons autonòmics (no dubteu que Lambán demanarà una comissió per discutir el futur d’Aragó, per exemple) i davant la rocosa oposició de la dreta, assilvestrada per culpa de Vox. Si malgrat tots aquests inconvenients Sánchez fes un pas endavant, la Constitució s’interposaria entre uns i altres. Que el PSOE evoqui la carta magna no hauria de ser un problema, perquè el text de 1978 permet la convocatòria d’un referèndum; i a més, la reforma de la Constitució és també un supòsit constitucional. El problema és que aquesta reforma (clau de volta per aconseguir l’autodeterminació, o un estatus polític diferenciat per a Catalunya) exigeix una majoria de 2/3 del Parlament espanyol, cosa que sembla impensable almenys durant lustres. I això no canviarà encara que l’independentisme s’enfili fins al 60% o el 70% dels vots a Catalunya. Fixeu-vos quin panorama; i això sense parlar de la situació dels presos i els exiliats.

RESERVES. Esquerra, doncs, té motius per ser pessimista. Però no es pot permetre ignorar cap oportunitat de dialogar i d’aconseguir millores tangibles per als ciutadans. Si ho fes, se situaria en el marc mental de la CUP, el seu paper futur quedaria compromès i l’independentisme s’estancaria. És obvi que part dels seus dirigents tenen por d’investir Sánchez i que, immediatament, Junts per Catalunya convoqui eleccions per encolomar als seus socis l’etiqueta de traïdors. Però és un risc que Esquerra ha d’assumir si té l’opció de seure en una taula de diàleg bilateral, seriosa i sense límits -cosa que, per desgràcia, ara mateix no sembla probable-. Els republicans han de presentar-se davant l’opinió pública amb la màxima disposició però també amb la màxima reserva, sempre a punt per aixecar-se de la taula si intueixen que tot plegat és una farsa. I, per descomptat, en cap cas aquesta aposta pot frenar ni desautoritzar la mobilització al carrer, cada cop que faci falta. D’ocasions n’hi haurà.