‘Schweigen’, fer silenci

Schweigen és una paraula en alemany que no té una traducció exacta i que forma part de la història i la cultura alemanyes. La vaig aprendre de petita, però la vaig sentir a Alemanya durant l’adolescència cada cop que preguntava sobre la Segona Guerra Mundial. Schweigen, em responien, silenci, sobre això no pots preguntar. Al cap de tres o quatre intents, vaig deixar de formular aquella pregunta incòmoda.

Fa pocs dies vam tenir un acte emotiu a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés entre víctimes i fills de perpetradors de l’Holocaust, organitzat conjuntament amb la Fundació Carta de la Pau Dirigida a l’ONU. En una sala plena, el silenci també va tenir el seu espai, però en aquest cas de respecte i emoció. D’un en un, els quatre testimonis -dues víctimes i dos fills de nazis- van explicar la seva història en un intent de superació del passat per trobar la veritat i fer una reparació simbòlica.

D’aquí que avui hagi volgut escriure sobre el silenci, sobre allò que passa però no se’n parla, de les veritats que es coneixen però s’oculten conscientment o inconscientment. En el cas dels fills de nazis, no van saber les atrocitats que havien comès els seus pares feia més de quaranta anys fins a la seva mort. Tanmateix, la història era allà, maldant per sortir i per confirmar, finalment, les seves sospites. No costa gaire d’imaginar el dolor d’aquestes persones en conèixer aquest passat, així com el sentiment de culpa -encara que no pròpia- que els aclaparava. L’única manera que tenien de reparar el mal fet era treure a la llum tota la veritat, explicar el que havia passat i escoltar i comprendre les històries de les víctimes.

Tanmateix, actualment encara hi ha moltes famílies alemanyes que prefereixen no enfrontar-se directament amb aquest passat, que és massa cruel i que es veuen incapaces d’assumir.

Das Schweigen [el silenci] també ha tingut el seu espai entre les dones d’aquí. Quan pregunto al meu alumnat des de quan votem les dones, quins drets teníem en el passat, com ens podíem protegir dels maltractaments, o si la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 també incloïa les dones, em trobo amb undesconeixement possiblement provocat per una amnèsia col·lectiva.

La generació de dones a la qual pertanyo no sempre era conscient dels greus abusos que patíem. Determinades normes educatives, socials o morals s’acceptaven amb normalitat. Tampoc no es denunciava o es denunciava poc, perquè el nostre testimoni no era creïble.

Avui els mitjans de comunicació han posat en relleu els casos vinculats a persones famoses i que, per tant, tenen més repercussió. Però aquesta no és més que la punta de l’iceberg. També en el cas de les dones ha predominat el silenci de la societat, cosa que fa impossible conèixer l’abast del problema. Per això són tan necessaris els Me Too i qualsevol iniciativa que faci visible aquesta realitat.

Sovint centrem la discussió en saber si certes conductes formaven part d’una determinada època, d’uns costums familiars o socials generalment acceptats o si, per contra, aleshores també existien línies vermelles que mai no s’haurien hagut de creuar.

Ningú no pot negar que la societat ha canviat i molt, com tampoc no es pot posar en dubte que determinats costums formaven part d’un sistema patriarcal avui clarament qüestionat.

Quan miro al passat, crec que es poden diferenciar dos tipus de conducta. D’una banda, les actituds d’una època que avui sonen ancestrals i que sens dubte s’han d’erradicar, però que responen a certes dinàmiques del context. De l’altra, una conducta que sigui quan sigui, ni aleshores ni ara, s’hauria d’acceptar. No es pot valorar igual, per exemple, el fet que la dona es quedés a casa sense autonomia ni poder de decisió, i que patís maltractaments per part del marit, desemparada legalment i socialment, i a més sense possibilitat de denunciar-ho.

També em sento capaç de diferenciar aquells homes i dones, joves o grans, que no són masclistes ni d’actitud ni de cor, malgrat que de vegades els traeixin certes formes, d’aquells altres que fan veure que han canviat però que dins seu continuen volent perpetrar l’opressió i la submissió de la dona a tots els nivells.

Justament avui, 8 de març, fa deu anys de la gran nevada de Barcelona i els mateixos que va néixer la meva neta Carlota. Estic convençuda que pel seu caràcter, temperament i valentia mai no farà schweigen.