Silenci!

Un dels pocs records que tinc de quan anava a parvulari és el del Pere, el mestre, fent-nos participar al joc del silenci. Havíem de fer soroll mentre ens movíem entre les taules i, quan tancava les mans, mostrant-les ben enlaire, havíem de fer silenci de cop. No és que ens haguéssim de quedar aturats. Havíem de continuar movent-nos i obeint les instruccions que ens anava proposant però mantenint un silenci escrupolós: moure les cadires sense fer soroll, parlar xiuxiuejant... Així, suposo que ens feia entendre què era realment el silenci i, sobretot, aprendre a respectar-lo quan tocava.

De nen ho aprenies ràpid i d’adult t’adones que no tothom entén què vol dir el silenci. Ho veus, per exemple, quan viatges en el vagó silenciós de l’AVE. Gent que manté converses telefòniques a tot volum per fer-nos partícips de les seves circumstàncies. Criden tant i estan tan immersos en ells mateixos que no senten ni els “Xxxxxt!” de la resta de passatgers que exigeixen el silenci que han seleccionat quan compraven el bitllet. D’altres escolten la música amb els auriculars amb el volum al màxim, fruint de la pròpia intensitat sonora amb la seguretat que no seran destorbats per cap altre so del vagó. Passa exactament el mateix en les hores estipulades per dormir en els vols transoceànics.

El cap de setmana passat vaig tenir la immensa fortuna de passar la nit en vetlla en una sala amb butaques reclinables on, a partir de dos quarts d’una de la nit, es tancaven els llums i tothom havia de procurar dormir i, si no ho aconseguia, respectar un mínim de silenci per garantir el descans dels altres. El silenci inicial va ser sorprenent tenint en compte que es tractava d’un ferri que ens transportava a un paratge idíl·lic on tothom hi anava amb certa excitació a passar uns dies de vacances. Eren una mena de butaques privilegiades per als que havien rebutjat dormir en una cabina però tenien l’esperança de fer una capcinada. Ja s’entén que algun bebè i algun estossec pertorbaran la pau desitjable. També els roncs infernals dels que cauen fulminats en qualsevol lloc. Són circumstàncies inevitables. Hi ha persones, a més, que són curoses. Éssers empàtics que, si veuen que han de fer alguna cosa mínimament sorollosa, s’esmunyen cautelosos fora de la sala per no molestar.

Ara bé, hi ha éssers indesitjables que d’adults necessitarien les lliçons de psicomotricitat del Pere. Si són les tres del matí i hi ha vuitanta persones dormint (o intentant-ho), no és normal que creuis la sala amb un caminar enèrgic fent petar la sola de les xancletes contra les plantes del peu com si et dirigissis a un podi per recollir la medalla d’or en uns Jocs Olímpics. Tampoc que a aquesta hora, i en aquesta mateixa sala on un rètol ordena silenci, et fotis a endrapar galetes daneses d’una capsa de llauna, obrint-la i tancat-la i fent sorollet amb els cistellets de paper que subjecten les galetes. És increïble que quan alguns entren i surten de la sala deixin anar la porta metàl·lica perquè peti sorollosament quan es tanqui, provocant un ensurt global als que dormen. Ni és normal que l’alarma del mòbil et soni tres vegades a partir de dos quarts de cinc i no tinguis cap mena de pressa per aturar-la.

I arribes a la conclusió que hi ha persones que no entenen el silenci com un bé col·lectiu per a la bona convivència sinó com una ordre per als altres per garantir el propi protagonisme i donar confortabilitat al seu egoisme.