A la platja
EscriptoraCom que es desperta d’hora, encara que esmorzi tranquil·lament i s’entretingui traient la pols i estenent la rentadora, abans de les deu ja ho té tot fet. Als apartaments de platja hi ha poca feina i el seu és un cop de puny. Aquest horari, d’altra banda, li permet agafar lloc a primera línia de mar, que és com li agrada.
Avui és el primer dia de la temporada i ha de passar el tràngol de posar-se el biquini i mirar-se al mirall. Com cada any de l’última dècada, ha valorat la possibilitat de passar al banyador. Potser seria més lògic i prudent no exhibir aquesta panxa flàccida i arrugada. I, com cada any, arriba a la conclusió que, si fos per pudor, en realitat hauria de posar-se una túnica que la tapés de cap a peus. Tampoc no li agraden els braços, amb aquell tou de carn que, com diria la seva amiga Marisol, sembla una cortina veneciana. O l’escot, que recorda tibant i ufanós i ara té plecs i replecs. El cul caigut, les cuixes escanyolides de gallina...
Així que es posa el biquini, es tapa amb un 'pareo' lligat al clatell i baixa cap a la platja, coratjosa. Arriba fins allà on trenquen les onades i estira la tovallola. Així, quan vulgui banyar-se, el trajecte serà tan curt que ningú no tindrà temps de mirar-li gaire els mitxelins i les altres misèries. Tampoc no podran fixar-se en les dificultats que té per aixecar-se de la sorra i els ais i uis que deixa anar sense adonar-se’n.
S’empastifa de crema protectora i s’ajeu a la tovallola. Ha de posar-se un coixinet inflable a sota el cap perquè té les cervicals fumudes i si està totalment estirada li roda el cap. Finalment tanca els ulls i es concentra a sentir les llepades de sol a la pell.
Sent els xiscles dels infants, la música estrident que porten una colla d’adolescents, les rialles de les noies que juguen a pales. S’incorpora una mica, fa visera amb la mà i mira el panorama. Veu els cossos joves i atlètics, els pits insolents de les noies, les pells lluents, l’agilitat dels menuts. I rumia –a mig camí entre la tragèdia i la broma, entre la compassió i el sarcasme, entre el dolor i l’alegria– que cap d’ells no pensa que un dia tindrà el cul caigut i els pits desinflats, i que l’esquena potser no li permetrà estirar-se a la sorra i haurà de dur una cadira plegable, o que les passarà magres per sortir de l’aigua si hi ha una mica de ressaca.
Es deixa anar enrere i torna a tancar els ulls. Sort d’això –pensa–, sort que ho ignorem. Perquè si no la vida seria insuportable.